Ja us diré si val
la pena viure
ara, ara mateix,
no puc pensar.
És l’hora de les
antenes viudes
que de vent i cel
es fan amants.
Des del terrat
centenari
la boira cavalca
amb el llevant.
Regalimen
humitats tossudes.
Uralites
ploren als baixants.
Des de la torre
mestra
d’aquest castell
de maó urbà
els perfils es
desfiguren
si vull
fixar-m’hi perdo el traç.
Ara no valen
paraules,
jo és que només
vull guaitar.
Si respiro o no
respiro
molla o crosta:
tot és pa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada