Blasfemar

«D’aquesta manera, recordant l’amo veig que la mecànica del seu blasfemar és la mateixa que palpita dins l’engranatge de qualsevol llengua: és generativa. I com que en el renec també hi ha matisos, com que els humans tenim la mania de passar del llenguatge de les coses al de la parla, i l’esperit despert demana varietat, l’amo comença el dia deposant en Déu, i prou, manso. Però a mesura que passen les hores va destriant part de la divinitat, per diversificar l’improperi. Així, a mig matí ja s’ha cagat en el cap –de vegades diu cervell, cosa que a mi em provocava una imatge prodigiosa–, damunt la cara, sobre el cor, a la sang, i fins i tot dins el cul, de Déu. Acabada l’anatomia divina, l’individu recorre a la família del pobre Senyor, i defeca als peuets del Nen Jesús, obliga la Verge a infantar un tramvia, li treu els ulls a l’Esperit Sant o s’escorre a la cabellera de sant Josep.»

Adrià Pujol Cruells, Picadura de Barcelona