Suite Smith
VII
Al castell de la follia
voldràs fer la màscara
de les segregacions
i et faran passar per rius de malaltia.
Però saps que tens raó
que no et fan cas però ets
(ho saps amb el fulgor de l’herba)
la sola mania de fer-te a tu mateix
autoretrat constant.
Escultura, ceràmica del cos,
oh dandi etern
prest a no fer el plec d’aquest vestit
decidit llapis als dits
malgrat les ambulàncies
malgrat la cova blanca.
VIII
Amfitrió atent d’alada aura
al saló indòmit de la meva ignorància
atures taxis com qui rega un test.
En aquest pou del que no sé
hi ha ombres que et van plaure
en el lent esdevenir americà.
Després el dies se’t van fer llargs
els mesos trens bala.
El temps eren paperets
àpats a la gàbia del jardí
olor de terra molla
un raig de font a la cara.
A la cerimònia del vent
els núvols convocaven l’escultor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada