Cada ciutat té
el carrer més estret
la campana més gran
la dona que escombra
l’home que beu sol.
Al fons del got
hi ha la perduda avinguda
on torno
quan el somni em ressuscita
en pisos i carrers que no conec.
Els semàfors s’espatllen
per fer-me l’ullet
per dir-me
que tranquil que sóc tot sol.
Llavors remunto façanes
per veure a les finestres
cossos que no em veuen.
Fet ocell
escric les misèries que ens aplanen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada