vint-i-novè
El
sol bastint-me la mirada
i
jo sense posar-me les ulleres.
Dret
sense gorra plou mel i desert
com
ploren els versos de la terra.
Els
veïns passen sense mar, els veïns
sense
gest llisquen lentament
nodrint
el silenci de l’escala.
Sons
de passió per la cuina,
ha
caigut una carícia dins la sopa,
llum
entre meravelles i lletres
i
les paraules altes de la boca.
El
sol demana almoines d’alegria
per
refer la veu de mica en mica.
Paco Fanés, Recursos humans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada