A vegades

el temps s’atura. Té regust
d’eternitat que surt d’un pou de mandra
no en vols saber la fondària ni l’abast.

És només temps desterrat
exili d’absenta
mur mil vegades passejat
en aquesta ciutat que hi és malgrat
els homes i la història.

Camina
fes que el gris llisqui sota els peus
que t’enlluernin només les hores
la llum inabastable del seu pas.

Cançó de la ciutat

Ja us regalo tots els arbres
no els necessito al meu abast
ni m’agraden els insectes
ni el maleït foc de camp.

A mi doneu-me voreres
Maons i naus industrials
bars en una cantonada
vegetals civilitzats.

Bado en un bosc d’antenes
les grues com aus gegants
em saluden cada dia
amb les ales de metall.

Jo em quedo amb els semàfors
amb l’olor mullat del quitrà.
Com m’agraden aquestes ombres
que dibuixen els fanals!

Si fas mudança

Les veus de dins remuguen encara quan fa sol
però la seva intensitat és de mirall de sorra
d’unes dunes que vaig caminar per esma
amb el convenciment de les hores perdudes.

Ara el temps es torna flàccid
lliure vora l’abisme que fa goig de veure
mimètic com el pop espantat
en aquests dies d’estiu estrany
on les certeses es suïciden.

La paraula m’empeny
i l’endemà té forma de pregunta.

Plou, és agost i mira…

Amb dits de ferro treure del foc les brases
escopir verí cremant encenalls de memòria
transcriure sobre el paper la pluja d’avui
en aquest agost de vent i llum incerta.

De la distància se’n fan farcells opacs
però entre orelles bull el record inalterable
la marca, com divisa ramadera,
s’ha fet tatuatge.

Aroma de vorera molla
autobusos fent soroll d’ou ferrat
com si des d’un tren aturat
pogués veure’t a l’andana
fent adéu amb la mà.

Historias perversas (17)

El cuerpo maniatado, los ojos vendados, de pie en una esquina. La obligación del silencio. El otro cuerpo se acerca hasta quedar a pocos centímetros de distancia. Primero solo olfatea y recorre con mirada hambrienta la anatomía sumisa. Luego habla, conversando con un mercader imaginario, con un antiguo tratante de cuerpos esclavos. Le comenta la calidad del producto. Toca la mercancía, la manosea con brusquedad, repasa la dentadura, aparta la ropa y le muestra al comprador inexistente la ausencia de marcas o cicatrices. Le azota las nalgas, separa sus piernas, la mano percibe humedades. Sigue hablando del cuerpo a la venta con ese nadie que es él mismo, mientras desde la oscura inmovilidad ella goza percibiendo todos los matices del deseo.

Distància plena

"Hi ha dos tipus d'home: els que van a algun lloc i els que no van enlloc. Sóc un ex-ciutadà d'enlloc. Enyoro casa meva".
Lee Marvin (La llegenda de la ciutat sense nom)

. . . . .

Constato amb fàstic
la meva estrangeria
a recer del sol que m’esquerda
en aquesta duana
que em separa dels humans.

La reixa bordada de plom
delimitada amb fe de llamborda
bastida amb estralls biogràfics
creix amb l’orina del perdut.

De tant en tant hi ha túnels
perforats amb noms de dona
o amb sinònims
i és llavors permès
fer un cop d’ull a l’erm.

Si disparo
guardaré la darrera bala
per dir-vos adéu.

Historias perversas (16)

“La realidad es múltiple, pero siempre imperfecta y simétrica”, decía mientras viejos periódicos crujían bajo sus pies. Dio un par de pasos que parecían una estudiada coreografía del delirio, agitando una hoja de un bloc de espiral donde había anotado el título de sus próximos poemas: “Tránsito estéril”, “Torsión de la palabra”, “Tránsfuga luminiscente”, “Refugio de imaginaciones”, “Blanda sonoridad del mundo”. Ella le escuchaba maniatada en una silla, sonriente, sabiendo que su suplicio era parte de un poema que no se escribía con palabras. Tras la ventana, inútiles de madrugada, los semáforos seguían guiñando al mundo su cadencia de luces.

Navegaràs, però el timó és sec

Sóc la roca del marge
El topant innecessari
L’inadaptat lapidari
Un adéu-siau d’entreguerres

Sóc qui grata aquestes crostes
Per defugir les desferres
Exiliat a les fronteres
On els records formen branques

Sóc la destral convincent
El desig bord de la pell
Una veu que brolla espessa
Del penya-segat o l’avenc

Sóc el got, sóc una ampolla
Sóc el fum de color blau
Sóc una torxa de brases
Sóc el foc que surt d’un trau

Sóc el furtiu que s’escapa
Com el pinzell d’un pintor
Sóc la ruta sense mapa

Per arribar no sé on