XXIII
Núvols d'hivern, teixits amb porpra i plata.
L'or del crepuscle deixatant-se brut
per baix les cases. Un voltor s'hi ofega.
És pols i merda, l'any. Els gestos, buits.
Tota una teoria de fugides
- les calitjoses randes s'hi desfan.
Qui sap d'on ve la veu que xiuxiueja:
no furguis les arrels del desengany.
Joan Todó, El fàstic que us cega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada