Ésser poeta

MANOBRE

Ésser poeta: bastir

sempre en el buit, sense fi,

paraula a paraula una obra

que es perd endins de l’espai;

ser-ne tan sols un manobre

i no sentir-se mai pobre,

ni no desistir-ne mai.

És edifici tan alt

que mirar-lo fa vertigen;

té en el meu nucli l’origen;

qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral

d’impuls i de paciència:

contra el fugaç, persistència,

contra el caduc, resistència,

contra els somnis, evidència

de vertebrada existència.

Oh aventura total!

Joan Vinyoli, A hores petites