Ara la memòria que em queda de la
Katie ja no fa mal d’absència. Quan vaig pel carrer i veig una dona que s’hi
assembla ja no sento estrips per dins, no haig d’entrar al primer bar i fer-me
fort rere un got. El mal s’ha allunyat, compactat amb la boira del temps, cada
cop més espessa. Ara la memòria és amable i el cos de la Katie, la seva veu, el
seu riure i les trobades clandestines tenen forma de guarniment. La Katie penja
de l’arbre de Nadal dels meus records.
Amb la
veritat de la ficció
ens fèiem
nostres
amb el neó
de la finestra
ens fèiem
blaus.
Parèntesi de
parets
dens perfum
de nosaltres
oferts a la carretera sense nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada