Quan l’ombra
retalla amb deler la darrera ungla del dia
i l’ocell abandona, enfosquit, el firmament,
quan la lluna,
vigia d’un temps de despulles, besa entelada
la pedra vermella del sol, amb pas silenciós,
oficiant de l’heràldica agra i lluent
que només coneix l’antiga claror,
arriba el poema.
Un gest de combat ens perpetua la història.
Inútil afany. Devastació d’espills dins l’ombra.
Sota la lluna resplendeix la fluorescència
delatora:
enguantades les
mans, la cara enfarinada.
Jaume Pont, Jardí bàrbar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada