Una de les
reproduccions dels gravats de Doré, que decoraven les parets de l’apartament
on teníem les nostres cites clandestines, representava Don Quijote assegut,
llegint. La mà esquerra subjecta el llibre. La dreta, l’espasa que apunta al
cel al final del braç aixecat. La boca oberta. A mi sempre em va semblar que Don
Quijote ens llegia a nosaltres, amb veu de tro, les instruccions del que havíem
de fer. Que actuàvem al seu dictat. Tot el que pensàvem que havíem inventat ens
ho havia llegit Don Quijote. Les nostres impostures i les nostres fantasies.
Ell era qui ens ordenava les maniobres que els nostres cossos executaven. Dins
de la fantasia jo era dins del castell que també allotjava Don Quijote i la
Katie era, allà, la millor de les cortesanes, amb els seus xiscles sincers i
escabellats. Les riallades. La més generosa i la que més sabia treure plaer de
tota la carn que m’oferia. Les seves ganes de felicitat rebotaven a cada crit
salvatge, a cada espasme de plaer. Katie, la cortesana de generositat
inabastable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada