La llosa

Un dia potser

només podré llepar-te

com un lleó cansat

de sol i vida

que agonitza

sota un fanal.

A la ciutat sabana

amb un sol ull constato

les fissures de les hores mortes

els cactus silents

les neveres abandonades

plenes de paper

als xamfrans deserts.

Udolen clavegueres

escolten l’aigua llunyana.

Amb el nas entenc

totes les artèries.

I llepo

només puc llepar

escoltar de lluny les ferides

tan fondes que no fan mal

amb fòssils a cada orella

amb antenes que no han migrat.

I llepo.

I llots.

I imatges d’antics camions

taxis enormes

i andanes de metro

amb el gris reflex de la rajola.

Un gris de pàgines velles

fosques de temps i de pols

antics llibres

devastacions d’homes

que només tenien

el floc breu de la paraula

les aigües termals de la passió

i totes les fustes del naufragi

sota lloms impresos.

Jo no tinc més

que la voluntat de llepar.

L’escrit escrit està.

Ningú no podrà negar

el pes mineral que s’hi amaga.