La solitud que t’acompanya
té l’escalfor de nits antigues
d’armaris de mirall i calaixera.
Fusta fosca, marbre blanc
regust de museu i cementiri
el pes de totes les mantes
damunt d’aquell nen malalt
lliurat a la solitud dels llibres.
4 comentaris:
quina foto!
les nits tan antigues d'una manera o d'altre sempre pesen.. encara que hores d'ara encara no sé si pesa el mateix un quilo de palla que un quilo de ferralla..
M'agrada més dur un quilo de llibres (encara que pesi més o siguin de més mal portar).
Sí Lolita, és un espai brutal el de la foto. Va ser un plaer fotografiar-lo.
Per un instant, m'hi he vist!
Gràcies Lluïsa. Això vol dir molt per mi.
Publica un comentari a l'entrada