26 de juliol 2013

Un poema sobre el tomàquet


Ja vaig explicar el mes de març d'enguany que en Jordi Beumala (al blog del qual col·laboro en l’apartat gastropoesia) i la Mònica Usart han parit METEOCUINA, un blog que parla de gastronomia relacionada amb la climatologia, dels productes de la terra i del plaer que ens aporten al paladar (aquí el seu Facebook). 

En el marc d’un pensament multidisciplinar, han aplegat a un grup de col·laboradors (científics, meteoròlegs, cuiners professionals, experts en alimentació i un llarg etcètera) entre els quals m’hi compto. La meva afició a la cuina i a la lletra, en aquest cas, s’apleguen. 

Si la primera col·laboració era un poema sobre la Ceba de Nargó, ara li ha tocat al tomàquet (excepcionalment, la foto està manllevada del cercador del Google, que consti).

Envoltat, lluent, de pell vermella
per si sol el tomàquet ja és ardor
invoca la passió, la pell s’enerva
com llavis pigmentats d’excitació.

I si la pell brilla i batega com un cor
l’interior carnós fa salivera
la delicada textura de llavors
on la llengua s’hi passeja juganera.

A més de saborosa i sensual
aquesta solanàcia és curativa
generosa en virtuts, al comensal
aporta força, salut i vitamines.

I si el tomàquet té tots aquests poders
i qui el blasma mereix gran anatema
deixeu-me afegir-hi encara més:
la màgia del tomàquet com a terme.

El tomàquet és també l’únic fonema
que esdevé diminutiu sense problemes.
Lleveu-li sols l’accent obert
i degustareu tomaquet.