La memòria
formigonera eficient
barreja els fems
i els aboca en perbocacions perennes
a les rases neuronals.
Tota ella lluu sota la mata espessa dels homes
es bat en orgasmes inalterables
eterns d’agitació constant.
El seu combustible no té fi
es retroalimenta amb el vòmit
l’aboca i l’empassa
l’aboca i l’empassa
l’aboca i l’empassa.
Tota ella és retrò.
Només alguna antena del poema pot copsar-ne el moll.
Nosaltres, víctimes culpables,
ens limitem a obrir un paraigües massa vell.
I tot són goteres.
2 comentaris:
Que heavy, Joan!
Gràcies Lluïsa! És que la memòria ho és molt, de heavy.
Publica un comentari a l'entrada