Matinar, sortir al carrer
caminar com escric, a
batzegades
i disparar sense la gent
el barri d’ànima abandonada.
Els carrers fan de museu, cada xamfrà una sala
i la mirada se’m perd en diagonals d’eixample.
Aquest ritual vol ser també un exercici de memòria
un record de tots els fets i dels vestigis de l’home.
Per recordar mutacions, enderrocs i cantonades
per tornar a veure un balcó o la finestra barrada
per sentir que aquest indret és més meu cada vegada
per saber que les arrels tenen forma de totxana.
Després sempre miro amunt, a cornises i terrats
a aquest horitzó retallat amb angles fets per l’atzar.
I a dalt de tot hi ha el ramat imbricat de les antenes
i jo vull ser-ne el pastor, caminant que fa poemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada