No vull ser un avi en autobús
ni tenir aquella mirada
quan els ulls estan perduts
en un passat ple de gàbia.
Vull ser un avi amb un canó
estimar la dinamita
disparant a discreció
segregant mil endorfines.
I veure els cossos pertot
escorxats i fets a trossos
i jo rient com un boig
quanta sang rajant a dojo!
Que malgrat vell, faci por
que ningú estigui tranquil.
Escupo a la compassió
de militars o civils.
I després m’atacaran
tindré les hores comptades.
Que la mort sigui descans
després de les canonades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada