Un pregó dalt d’una mula

A voltes, un acaba fent coses que mai no hauria sospitat. L’estiu de 2002 vaig tornar a anar a Mallorca. Quan hi vaig sóc abduït per la desbordant hospitalitat del meu germà mallorquí, en Toni Monserrat, i el seu món. Era un 16 d’agost. En Toni va informar-me que en Xim, factòtum de Sa Fonda Cafè de Porreres i persona noble com n’hi ha poques, organitzava el seu final de les festes de Sant Roc. El seu, no el de l’ajuntament. Que quedi clar. La festa consistia en anar a buscar amb una mula una ensaïmada d’uns tres metres de diàmetre, i acostar-la davant de Sa Fonda Cafè, on seria cruspida per la multitud en festa. No recordo en quin moment, crec que a l’hora de dinar, en Xim i en Toni em van entabanar per, megàfon en mà, fer un pregó dins del bar. Després vaig saber que seria dalt d’una mula.

Les extraordinàries dimensions de l’ensaïmada van inspirar el meu parlament que a grans trets venia a dir que la calma de la gent de Mallorca -sovint exasperant-, estava fonamentada en la seva particular visió del sentit de la vida (si és que aquesta en té algun). Perquè, al cap i a la fi, una ensaïmada és una espiral, símbol representat des del megalític. La seva forma sempre ha evocat el cicle naixement-mort-renaixement, a imatge del cicle solar. Així, des de fa mil·lennis, l’espiral s'associa al misteri de la vida. I els mallorquins, amb la seva saviesa atàvica, han convertit el misteri existencial en una cosa comestible: l’ensaïmada. Elaboren aquesta representació de les inquietuds humanes, se la mengen i, si tot va bé, l’excreten. De fet, per reducció a l’absurd, es caguen en el sentit de la vida. I per això no tenen cap pressa.

En fi, la fotografia, en aquest cas de Foto Vidal de Porreres, evoca aquell moment. No ha estat fins el passat dissabte que vaig tenir la foto a les meves mans. Gairebé vuit anys després dels fets que explico. No hi ha pressa. Després del pregó, la festa va continuar fins la sortida del sol. Recordo haver anat a comprar ensaïmades amb en Toni, a un forn de Santanyí. Mentre esmorzava, el món em va semblar una immensa espiral que m’engolia.