El fi del poema

I si el fi del poema és fer-nos intrigant
aquella cosa estranya o aquell fet mediocre?
Potser només destaca o acosta amb un binocle
banalitats ocultes, presències inquietants...

Potser és com els arúspexs que, d’uns ocells volant,
són capaços d’extreure’n una lectura docta
i expliquen amb tres traços el futur que s’acosta
segons l’ordre amb què formen uns aneguets migrant.

El poeta fa això però amb més elegància:
llegeix el vent dels arbres i el marro del cafè.
Escull i selecciona, dóna i treu importància,
i llança els mots com cartes a sobre del tapet;
evoca vells poetes amb art de nigromància
i escampa una proposta com un acte de fe.

Josep Pedrals, emès a Catalunya Ràdio en el programa "La Tribu" el 17/10/2012

NOTA: si voleu escoltar en Pedrals recitant-lo en la seva secció "El ben sonat" cliqueu aquí