1
Ni els rius ni els ponts.
Doneu-me crostes de paret
en aquest sol llambregat
des d’un tramvia.
Escales
laberints
dobles d’heterònims de Pessoa
al llit inconscient de llamborda
del transbordador del riu com la mar.
Ara tornaré
especularé amb llots i llits
amb persianes i antenes.
Les botigues d’armes i ganivets
les barberies
em diran un cop més
que allò més meu és la pedra i el silenci.
2
Perdudes en la nit
dones funicular s’enfilen
llepen cada graó.
De genollons
fan la fel·lació de la pedra
les seves natges
em recorden un carrer
fet de carn i tolls de silenci.
3
Les antenes refan els núvols
graten els cels del desconcert
amb l’ànsia del meu
que vol atrapar el fum
amb dits inexperts
i fam d’absolut
on tot és mare i cel:
el jo ninot rebregat del silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada