Sonet LXXXIV
Qui és que diu més, o pot dir més encara,
que aquest ric cant: que només tu ets tu?
En quins confins emmurallats s’empara
qui prova que se’t pot igualar algú?
Magra penúria viu en el plomí
que al seu tema no infon ni un tros de glòria,
però el que escriu de tu, si encerta a dir
que tu ets tu, podrà ennoblir la història.
Només copiant el que en tu ja està escrit,
sense enlletgir el que al natural és clar,
el calc donarà fama al seu sentit
i admiraran l’estil aquí i allà.
Als teus bells dons, hi admets un malefici:
volent el cant, el cant es fa artifici.
William Shakespeare,
Sonets [traducció de Txema Martínez]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada