L’home que vivia sol,
sense déus, sense dimonis,
sense falsos testimonis
ni morals de qualsevol
putrefacte tribunal
(per bé o per mal), preferia,
dels ocells, la companyia,
de les pedres, la influència,
del cel, l’estranya presència.
I d’això és del que vivia:
d’il·lusions assolellades
i de sentir, des del seu far,
el panteix de les onades,
la respiració del mar.
Tomàs Arias, En fi, començo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada