Plom al cel avui que pesa
sense raó aparent
cada neurona.
Cotó fluix d’acer
prem tot el que penso.
Empastat de fang
el coàgul
el tap
regalima com la lava.
Què hi puc fer.
Els anys diuen
que cal fer d’àvia:
treure la cadira a la vorera
i fer mitja de paciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada