Barcelona i el vent

“Era uno de esos días en los que la belleza temerosa de Barcelona parece desvelarse, uno de esos días en los que el viento barre las calles crepitando como una vela tensa y entonces la ciudad adquiere una extrema nitidez, con unos perfiles muy marcados, como una fotografía muy contrastada.”

Enrique Vila-Matas, El viaje vertical

Sorra que cau

"Qué poco pueden todas las voluntades del mundo frente a la arena que cae"

Ricardo Menéndez Salmón, La luz es más antigua que el amor

Inacabat

Que el destí és una roda ho varen dir els antics
i antic a voltes em sé dins una roda
però al cap dels anys sé que el destí
va morir amb els déus dalt d’una roca.

Escriure tot això és un vell camí
altres ho han fet amb més o menys fortuna
el moll de l’os és treure’n el profit
de saber que quan escric m’escric alhora.

Surar amb la paraula damunt el llot amarg
cavalcar amb les lletres les onades
sentir el color del crit en un mirall
copsar les essències assegut al marge.

De tot plegat queda l’intent de glossar
el misteri de l‘absurd de l’existència.
Aquest assaig mai no ha tingut final
i bec a sac el glop feliç de la incertesa.

Vent

"Mientras haya viento escribirás"

Roberto Bolaño, del poemari Guiraut de Bornehl (a La Universidad Desconocida)

El paradís

“Ves a Mallorca. És el paradís, si ho pots suportar”

Consell que Gertrude Stein va donar a Robert Graves en una entrevista que aquest li va fer. És evident que va poder-ho suportar, ja que Graves visqué a Deià, exceptuant el període 1936-1946, des de 1929 fins a la seva mort el 1985.

Fotografia i literatura

“¿De qué manera se opera esa transformación, ese pasaje del poder subjetivo del ojo a lo que es fotografiado? No se trata solamente de una cuestión técnica sino, para empezar, de saber ver, y luego de impregnar con la misma mirada la “realidad” objetiva. Así como la literatura no puede explicarse por el simple manejo de las palabras –puesto que por lo menos en las sociedades que llaman desarrolladas toda la población adulta dispone de “técnicas” de la lengua escrita-, tampoco puede explicarse el atractivo y la magia de la fotografía por los conocimientos técnicos. En el fondo, ¿no participan el fotógrafo y el escritor de un mismo proceso, sólo que utilizan útiles diferentes?”

Julio Cortázar / Carol Dunlop, Los autonautas de la cosmopista

Dir una altra cosa

“Siempre que escribes un texto, siempre, al decir lo que dices tienes que estar diciendo otra cosa. Es la parte oculta, el alma, el espíritu de la letra. Siempre que expresamos algo literariamente tenemos la obligación de estar diciendo otra cosa. Aunque no sepamos qué”.

Juan José Millás, a l’entrevista El desdoblamiento de Millás (Juan Cruz, El País, Babelia, 09.10.2010)

Si deixem de jugar

"Un día dejamos de jugar. A partir de ese momento quedamos desguarecidos, solos en la intemperie, lejos del mundo de los sueños, frente a unos enemigos reales. Es evidente que estamos rodeados de basura por todas partes. A cualquier hora del día nunca deja uno de ser agredido por la sucia realidad, por un acto de barbarie o de fanatismo. Pero existen seres privilegiados, que son capaces todavía de montar a cualquier edad aquella cabaña de la niñez en el interior de su espíritu para hacerse imbatibles dentro de ella frente a la adversidad. Si uno la mantiene limpia es como si estuviera limpio todo el universo; si en su interior suena Bach la música invadirá también todas las esferas celestes. Este reducto está al alcance de cualquiera. Basta imaginar que es aquella cabaña en la que de niños nos sentíamos tan fuertes."

Manuel Vicent, de l’article La cabaña (El País, 12.04.2009)

Hipòtesi degenerativa

Saber que és cosa de temps perdre la memòria
que fins i tot el que no vols recordar se n’anirà
vers un no res folrat de diagnòstics
deixant la clepsa completament en blanc.

Totes les pàgines de tots els llibres
els amors, aquell nen, el meu terrat
les trinxeres imaginàries
els mots que he relligat
tot cremarà per sempre
en un foc de mar gelat
devorador d’acetilcolina
la ment lament llençol planxat.

Si seré encara jo després de no saber-me
és qüestió científica o d’identitat?
Si vaig matar i no me’n recordo
seria just ser assenyalat?

Saber que és cosa de temps perdre la memòria
que fins i tot el que no vols recordar se n’anirà:
un abisme escrit amb napalm
un tatuatge fet amb xerrac.

Més sobre l’homenatge a Màrius Torres

Des de l’Orinal ens comenten ressons de la reobertura de l’Horiginal i de l’homenatge a Màrius Torres que ja vaig comentar (aquí i aquí).

Hi ha l’article d’en Francesc Bombí-Vilaseca a La Vanguardia del 10 d’octubre.

I a Vilaweb han publicat també la notícia, des d'on podeu veure'n el vídeo (si m’hi voleu trobar, mireu a partir del minut 46:50).

Acceptar el risc

“Escribir es siempre aceptar el riesgo de decirlo todo, incluso –y sobre todo- sin saberlo”

Julio Cortázar / Carol Dunlop, Los autonautas de la cosmopista

Esclat poètic_2

Mentre al blog de l’Orinal ja s’ha publicat la llista provisional de tots els que vam participar en la feliç reobertura de l’Horiginal, ahir us deia que en aquest post explicaria la segona fase del meu homenatge oulipià a Màrius Torres.

Amb la voluntat de crear una composició en honor del poeta m’invento un joc seguint l’esperit d’Oulipo; un sistema per fer una poesia basant-me en frases provinents de prosa ja existent, demostrant un cop més que la poesia ho pot tot. El procediment queda resumit així:

1. Recerca de ressenyes de l’obra de Màrius Torres a Internet.

2. Un cop trobades i llegides, es tracta de triar a tretze frases o fragments de frases que seran els tretze versos del poema. El número tretze ve determinat per la dissort que va acompanyar al poeta.

3. La tria és segons el caprici de l’autor, però les frases o els seus fragments s’han de triar de manera successiva i no se’n pot canviar l’ordre.

El resultat és aquesta

ODA ALEATÒRIA A MÀRIUS TORRES

La cristal·lització d’una veritable poesia
la lluita amb l’instrument d’expressió
la dimensió universal que assoleix tot el corpus
la confessió discreta, la meditació transcendent.

Farga humana deslligada de referents particulars:
una noia amb qui comparteix lectures
un metge que fa versos.
La solitud, l’amistat, l’amor,
també sense èxit.

El seu amor a la normalitat li inspira.
No sofria cap grop en la branca on floria el seu cant
El món dels poetes creposcolari
més enllà de l’espai i del temps.


Fitxa tècnica:

Llocs consultats: escriptors.cat / uoc.edu / vikipèdia

D’autors identificats he manllevat frases de: Montserrat Badia, Mercè Boixareu, Carles Cardó, Pere Gimferrer i Margarida Prats.

Esclat poètic

Ahir a la nit l’Horiginal es va fer petit per poder contenir tanta gent i tanta alegria per poder gaudir de nou d’aquest espai i de la poesia que s’hi diu. La commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres una immillorable manera de fer-ho. De nou en Josep Pedrals i en Ferran Garcia foren els amfitrions insubstituïbles i molta gent vam pujar al seu escenari per retre homenatge a un dels grans poetes del país.

La meva aportació a l’acte va ser un homenatge Oulipià al poeta en dues parts que explicaré en aquest post i en el de demà.

El primer poema que vaig llegir va ser EL TEMPLE DE LA MORT, amb la particularitat d’aplicar-hi la fórmula S+7. El resultat va ser aquest:

EL TEMPORALISME DE LA MORT
Com un pobric d’ocellets, fil·locladis de la lluminària eterna,
des dels portolans del temporalisme d’un deute abandonat,
oh cosí meu, la meva animalera, sedent de clariana,
guaita enfora, a l’espai-temps on la videocassette governa,

no pas dins teu, al trist recitador humit i gras
on regna, entre el fosfat que glaça les palpitacions,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altells
a un cultivador corromput de rupies i tènies.

La Mort –tots els caminants que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcabussos, o portallànties de misteri-,
Ah, qui pogués morir sense àgora, lleu,

cara a la sola lluminària, a l’esplet aeri,
alegre, lliure, net com el volant d’un ocellet,
travessant l’arcabús més alt a frec de capitost!

Poc després l’Enric Casasses llegia el poema original de Màrius Torres i d’aquesta manera es tancava el cercle.

Demà més.

Màrius Torres

Venus
Assenyala’m, si et plau, el meu camí
amb el teu gest mutilat i diví...

Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.

Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes ni el foc.

Màrius Torres, 1933

Imatge

tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia

Enric Casasses, del poema Les cases del meu carrer

Bones notícies

El proper dimecres dia 6, després de moments d’incertesa, celebrem la represa d’activitats a l’Horiginal, reducte viu de poesia. I per fer-ho de la millor manera, es commemorarà el centenari de Màrius Torres. Allà hi seré, col·laborant amb algun joc poètic. Al blog de L’o.r.i.n.a.l. (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries) trobareu més informació. Fins dimecres.

i més: Els versos volaran

la notícia a l'Institució de les Lletres Catalanes

Vilaweb: La poesia torna a l'Horiginal

Deute poètic

La poesía me presta
todo por lo que vivo,
todo lo que me vive.
Qué hubiera sido de mí
sin este préstamo,
sin esta entrega continua
de los sueños.
¡La hipoteca poética!
Mi deuda, quiero decir,
es la inocencia.

Jesús Lizano, del poema La deuda poética

Raons

Escric per escriure’m
lligat a la roda
una puta més.

Venc estrips de vida
per sostre i nevera
per tenir temps.

Per poder cridar al desert
la misteriosa vida
als quatre vents.

Escric i em venc
lligat a la torxa
que em crema les dents.

Paraules comprades
a la cantonada
del món espès.

El més gran dels realismes

"La poesía abre la escala de lo real y cambia la vida, el lenguaje, la visión o experiencia del mundo, la capacidad de realidad de cada uno, la posibilidad de creación. La poesía crea realidad, crea presencia. Es una explosión de ser a través de un uso diferente de las palabras."

Roberto Juarroz, de la conferència La poesía: el mayor realismo posible (1986)

28 graus

Tasto de nou l’escalf.
El sol insulta i llepa
greixós de llanterna.

La llum em diu d’una vida estranya
plena de reguerots de lava
que duen absurds arreu i enlloc.

Moneda d’una sola cara:
no es pot oblidar tot el que es vol.

Remor de fons

“Hoy lo sé: hay en los libros que nos gustan cuadros que nunca olvidaremos, pero a su lado viajan también frases que, como rumor de fondo, habrán de acompañarnos hasta el fin de nuestros días”.

Enrique Vila-Matas, Lejos de Veracruz

Bilbao

La Barmacia. Grans gintònics com cal, servits en copa ampla i confortable. Decoració caòtica i bigarrada. Fusta omnipresent, motllures àrabs, sostre enteixinat, miralls picats, pots de ceràmica de farmàcia antiga. Il·luminació breu, sense estridències. A la barra, nosaltres i dos japonesos. Un mira futbol a la tele. L’altre fulleja un Cuore del bar. Presta especial atenció a un reportatge sobre minifaldilles que no escauen gens bé a les famoses. L’única cambrera parla en veu prou alta rere la barra. Una trucada intercontinental, a un destí centre o sud-americà. No costa massa temps deduir que parla amb la seva filla. No para de repetir el seu nom. Gairebé cada frase inclou el nom de la filla, com si aquesta repetició la fes més propera. Com si la reiteració del vocatiu aconseguís bastir una autoritat seriosament qüestionada per la distància i els set anys que fa que no la veu. Un i un altre cop, el nom es barreja amb consells i recriminacions, amb descripcions d’una vida massa dura, incompresa per l’adolescent que no fa cas a l’àvia, allà tan lluny. La conversa s’allarga en una lletania repetitiva com un mantra. Ens acabem el gintònic. Faig el gest de pagar. Ella deixa l’auricular damunt la barra, cobra, dóna les gràcies i somriu. Mentre marxem, torna a agafar l’aparell i continua la conversa i la repetició sistemàtica del nom. El nom que ens acompanya carrer avall: Linda Georgiani, Linda Georgiani, Linda Georgiani...

Realitat propera

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.

Joan Vinyoli, del poema No res, un fum

En aquest mar de pedra seca

Em criden les veus de la ciutat perduda
pretèrits murs parlen amb gola de maó
cada cantonada és un topant que muta
amb escrostonada agonia d’enderroc.

Poemes fòssils mostren irats naufragis
passions, vides i records que enlloc no van
sorra de la platja la vorera gràcil
reixes i tanques, trencaones de secà.

Així és com esdevé: el canvi esborra el canvi
els morts s’enduen tota la memòria, avars
homes i dones amb màscara de savi
atents enxarxen el palangre del passat.

1er premi internacional de fotografia del Poblenou

Aprofitant la festa major del barri, s’ha convocat aquesta primera edició del premi, amb la temàtica Xemeneies de maó i palaus de vidre. Hi he participat amb la foto d'aquest post a veure què. No he passat més enllà d’estar entre els deu finalistes, però millor això que una puntada de peu a l’escrot, oi?

La bomba poètica

Callan los poetas, pero no son débiles.

La bomba en su bolsillo vuelve a hacer tictac.

Milan Richter, del poema Gritos en la noche (a El silencio de los árboles en Hyde Park)

Lectors

"A tots els lectors apassionats només els jubila la mort"

Jaume Cabré, Llegia però no movia els llavis (notes sobre la lectura literària)

Escales

El temut avenc de les escales
el perdut rumor de la infantesa
el record partit per la memòria
el martell ferrat que tot ho esberla.

La paraula surt per les escletxes
la planura esquerpa del full blanc
la porta el passadís la finestra
la paraula brolla és com la sang.

Els llibres són maons d’altres vides
els poemes graons als miralls
els papers relligats a les lleixes
els vehicles que m’han fet estrany.

Les reflexions de cop misterioses
les tempestes d’onades gegants
les sento trencar dur entre les temples
les escales les pujo i baixen tant!

Impressions

Ja he comentat que el meu interès per Dalí ve de lluny. A principis dels vuitanta vaig comprar Babaouo, guió cinematogràfic publicat en francès per primera vegada l’any 1932. L’exemplar inclou el facsímil d’una targeta de visita de Raymond Roussel, autor d’Impressions d’Àfrica (1910), on escrivia a Dalí que havia llegit Babaouo “amb molta simpatia confraternal”. Roussel va ser un autor reivindicat pels surrealistes i posteriorment pels membres d’Oulipo. No he llegit Impresiones de África fins fa ben poc. Me’l vaig trobar de nou llegint Enrique Vila-Matas i vaig decidir buscar el llibre d’una vegada. La seva lectura és una experiència extraordinària.

També fa molts anys vaig veure a TV3 la pel·lícula d’en Dalí Impressions de l’Alta Mongòlia (1974), dirigida per José Montes-Baquer el 1974. Un homenatge a Roussel, on el geni ampurdanenc ens explica amb el seu particular francès (subtitulat en català) una expedició a la recerca d’una civilització al·lucinògena. El paisatge sorgeix de la projecció de diverses menes de llum a la part metàl·lica d’un bolígraf de l’Hotel St. Regis de Nova York.

Paral·lelament, estic llegint Dalí, un creador disidente. Un recull de les ponències del congrés internacional Dalí siglo XXI. La fortuna crítica de un creador disidente, que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el mes d’octubre de 2003. La majoria d’experts conclouen que més enllà de la figura estereotipada i polèmica que el propi Dalí va ajudar a crear, ens trobem davant d’un artista total que mereix una atenta lectura més enllà del tòpic. L’autor d’una obra diversa en els registres i sempre interessada per la ciència més puntera.

I ahir vaig trobar, precisament, Impressions de l’Alta Mongòlia, que he tornat a veure amb aquella emoció desordenada i plena de bon humor que sempre m’ha proporcionat l’experiència daliniana. No cal dir (però ho dic) que val la pena.

Posts vinculats a Oulipo: 1, 2, 3

Dues cites d'en Dalí: 1, 2

Estiu en va

La noció vital de l’angoixa
treballada en tardes de ferro
d’humitat infinita.

Cada regalim de suor és plom dels dies
que deixa el motlle de l’absurd
tatuat per tanta son mal portada.

Ves i ves més
allà on l’abric és necessari
navalla invisible el vent
que et fa somriure i fa paraules
dins de bars folrats de fusta
amb els gats vora l’estufa.

Em llegeixo a les esquerdes
a cada esvoranc d’atzar deliberat
que fa plecs a l’ombra més buscada
sota un sol que em fa animal.

D’aquesta pasta hi ha poetes
que en fan obres colossals
jo només lliuro batalla
ridícula de madelmans.

Gàbia del poema

Encerrado en la jaula del poema
Donde las damas me observan
Con una mezcla de curiosidad y espanto
Y un monstruo deforme me enseña una rosa
La rosa deforme de la nada.

Leopoldo María Panero / Félix Caballero, del poemari Apocalipsis de los dos asesinos

Silenci

Amb els anys el silenci es fa més gran
intens com núvol sord de tempesta
m’adopta com un fill no desitjat
solitària manta en temps de guerra.

El fang i la brutor de tots els anys
i tants personatges prescindibles
s’apilen al terrat que em fa de bar
on el vent fueteja irascible.

Llenço amb ràbia alegre tot el llast
a tocar dels dits hi ha el que m’inspira
i no vull ser part ni ser comptat
ni tampoc formar part de cap llista.

Quan es digui el meu nom per darrer cop
s’acomplirà el destí ineluctable:
haver existit i prou, per no ser res
calamarsa fosa vora el marge.

Recerca

La poesía que busco
es como un diario
en donde no hay proyecto ni medida.

José Emilio Pacheco, del poema A quien pueda interesar

Paràlisi del son

“Yo era ya uno y muchos”
Enrique Vila-Matas

Vull saber el somni
allò que sóc al final del cervell.

Identitat llunyana
bebop de sinapsi
saxos bioquímics d’obsessió.

Conscient que somnio
clavat al misteri tou de mandra
rebregat de silenci entre dos mons.

Parla’m del somni
d’aquells que amb mi també són jo.

Argentina

En Mikel, un amic basc-argentí que viu a Buenos Aires, m’envia un recull de graffiti que hom pot trobar en aquella ciutat. Tots mostren el descontent d’una població massa acostumada a la indefensió, a la gestió nefasta dels polítics, a la corrupció estructural. Tots fan referència a la situació econòmica i als abusos de poder que ha protagonitzat el matrimoni Kirchner (Néstor i Cristina), els darrers d'una llarga llista en esprémer en benefici propi i dels seus un país secularment maltractat. Aviat podrem subscriure’ls aquí? No ho sé, però en tot cas val la pena, més enllà de la realitat en la qual s’inspiren, degustar la seva ironia que sembla redactada per Les Louthiers.

Lo malo de Cristina no es que viaje, sino que vuelva.

Las inundaciones no se producen porque los ríos crecen, sino por que el país se hunde.

Prohibido robar, el gobierno no admite competencia.

En la Argentina, tenemos los mejores legisladores que el dinero pueda comprar.

Las putas al poder, con los hijos no nos fue nada bien.

Qué bien estábamos cuando estábamos mal!

Argentina dentro de poco va a ser un paraíso, vamos a andar todos en bolas y sin manzanas.

En Argentina los honestos son inadaptados sociales.

El país estaba al borde del abismo y con Cristina hemos dado un gran paso adelante.

La vida i els llibres

"Por eso ahora puedo decir tranquilamente que, entre la vida y los libros, me quedo con éstos, que me ayudan a entenderla. La literatura me ha permitido siempre comprender la vida. Pero precisamente por eso me deja fuera de ella."

Enrique Vila-Matas, El mal de Montano

Feina peculiar

"Es un trabajo peculiar, éste de escribir. La jornada empieza con una serie de círculos, a medida que uno da vueltas en torno al hecho fundamental e inevitable de la página en blanco y la seguridad de que no hay una forma correcta de expresar una cosa; las combinaciones posibles de palabras en una frase son infinitas. Mi amigo Martin Amis dice que cada página de prosa es el resultado de un par de miles de errores. Yo creo que ése es un cálculo por lo bajo. Inténtalo de nuevo, recomienda Beckett. Vuelve a equivocarte. Vuelve a equivocarte mejor."

John Banville, a Reportaje: diario de escritores (El País Semanal, 25.07.2010)

Sempre l'absurd

"En última instancia, una vida no es más que la suma de hechos contingentes, una crónica de intersecciones casuales, de azares, de sucesos fortuitos que no revelan nada más que su propia falta de propósito".

Paul Auster, La habitación cerrada

Oblit

El olvido se acumula
como un anillo de fondo en las raíces.
El recuerdo no es más que un sueño
especialmente pesado
del olvido.

Roberto Juarroz, fragment de Poesía vertical II

Llibres i poder

"Un gran libro es siempre una mala noticia para el poder".

Ricardo Menéndez Salmón (entrevista d'Edgar Borges a www.rebelion.org)

La darrera cantonada

"Sin necesidad de forzarlas, me han llegado con suprema puntualidad la angustia por la fuga del tiempo y la enfermedad -porque es una enfermedad- del misterio de la vida. (...) Me ha hecho pensar en todas esas caras que vemos en nuestras calles habituales y que, si un día dejamos de verlas, nos quedamos medio tristes, porque intuimos que han doblado el silencio, por última vez, la definitiva esquina de siempre."

Enrique Vila-Matas, Dietario voluble

Combatre el no-res

"Entre las muchas maneras de combatir la nada, una de las mejores es hacer fotografías."

Julio Cortázar, Las babas del diablo

Mèmòria i oblit

"Las cambiantes formas de la memoria, que está hecha de olvido."

Jorge Luis Borges, del poema Lo nuestro

Principi d'incertesa

Què vols que et digui de la vida
del misteri en cada vetlla
del desdoblament del somni
en aquest submarí
que emet el sonar de l’ofec.

Què vols que et digui
si som cada cop menys els que pensen
i més els que volen fer més gran
la bombolla inert dels mediocres.

Què vols, què, què
però ara que me n’adono
ningú m’ha preguntat res.

Corregir

"Y es que ningún escritor es bueno hasta que aprende a corregir. Pero atención: tampoco corregir es tan fácil como a primera vista pueda pensarse. Recuerdo que el pintor Delacroix solía decir que hay dos cosas que la experiencia debe aprender: la primera es que hay que corregir mucho; la segunda es que no hay que corregir demasiado".

Enrique Vila-Matas, Dietario voluble

Afores de Campos 2

El llumí grandiloqüent
l’ofec de vent roent
les pedres reverberen.
Aquest matí de dissabte l’entenc
amb la revelació del mite.

Porxada, aire essencial
veus xerren mallorquí
a la vora del camí
abandonat un poal.

Aquest poema no té pressa
les formigues em fascinen
de calitja n’hi ha un sac ple
ara escric vestit de blanc
com qualque monjo eremita.

Més Bukowski

“Escribir es el noventa por ciento de mi mismo. El otro diez por ciento es esperar a escribir. ¿Entendido?”

Charles Bukowski, Lo que más me gusta es rascarme los sobacos (assaig i entrevista de Fernanda Pivano -1983-)

La impossibilitat d’abastar el sol

Sense vocació concreta
amb ànsia eterna de dir
d’explicar la sorpresa del món
i la decepció
que fa serrells podrits pertot.

Deixo petges d’efímera sorra
runes vora la platja
vèrtex estovats pel temps
Les restes del naufragi de la pols.

La visió de Ferrater

"Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari com ho sóc jo".

Gabriel Ferrater

Afores de Campos 1

De la porxada veig els garrofers.
La pedra seca delimita
els meus topants. Estic tranquil.

Sona un lladruc, un miol, una gallina
els insectes fan la feina i els ocells
esmorzen mentre el sol és de farina.

Aquesta pau fora vila té una cosa
qüestió de ser dintre d’una illa
sé que per molt que vagi enllà
la mar sencera em menjaria.

En tot cas el cert és groc intens
el silenci no és factible.
Sóc dins d’una campana
on cap campaner s’atansa.