XI
aquest silenci
que ja ni és paraula
aquest poema
que és un no dir
aquest ni no-res
Antoni Clapés, La lentitud, la durada
23 de març 2016
22 de març 2016
Ecos ofegats
Invierno y barro
Sé que, por mucho
fuego que ahora ponga,
la adolescencia transcurrió conmigo
y del fragor de sus mitologías,
frente a los altos muros combatidos,
sólo quedaron evidencias vagas,
ecos ahogados bajo el cielo efímero.
Mas removiendo a fondo estas cenizas
regresa a veces un fervor perdido
y unos focos alumbran a intervalos
el aguacero en el suburbio, al filo
de la honda madrugada. ¿Vuelves tú,
difuminada imagen de mí mismo,
vuelves apenas a entregarme sólo
la ambigüedad al fin, no el contenido
tenaz de aquellos años sin fronteras
en que íbamos descalzos, insumisos,
y era verdad la vida solidaria
aun con invierno y barro en los caminos?
la adolescencia transcurrió conmigo
y del fragor de sus mitologías,
frente a los altos muros combatidos,
sólo quedaron evidencias vagas,
ecos ahogados bajo el cielo efímero.
Mas removiendo a fondo estas cenizas
regresa a veces un fervor perdido
y unos focos alumbran a intervalos
el aguacero en el suburbio, al filo
de la honda madrugada. ¿Vuelves tú,
difuminada imagen de mí mismo,
vuelves apenas a entregarme sólo
la ambigüedad al fin, no el contenido
tenaz de aquellos años sin fronteras
en que íbamos descalzos, insumisos,
y era verdad la vida solidaria
aun con invierno y barro en los caminos?
Pues fracasó la
realidad de entonces,
no sucumba el poema, no haya olvido.
no sucumba el poema, no haya olvido.
Carlos Sahagún
21 de març 2016
Tenaç
Tenaç m’escric
mentre la gent es mata
i els pobres sempre seran pobres.
Conscient del cul-de-sac del terrat
obstinat m’escric els errors
els pals de la baralla.
Sé que més enllà de la barana
vegetacions àvides
ocells voraços
microorganismes afamats
s’esperen amb la paciència del Sol
per escanyar-nos.
18 de març 2016
Demà, La Filial de Dovlàtov a Mataró
dòria Llibres
C. Argentona, 24 - Mataró
a les 12.30 h.
Tothom hi serà benvingut
17 de març 2016
Tenir clar què?
«Si no sabemos qué es la vida, ¿por qué habríamos de tener
claro qué es una novela?»
Enrique Vila-Matas,
Perder teorías
16 de març 2016
Avui a l'Horiginal, presentació de Rufaga d'un
Avui a les 20.30 es presenta a l’Horiginal la traducció de Rufaga d’un de Mark Strand feta pel poeta i escriptor Joan Todó.
Un llibre magnífic amb unes versions brutals, i jo tindré el plaer de llegir-ne algun poema.
Tothom hi és convidat.
15 de març 2016
Demà: Presentació de Rufaga d’un
Demà es presenta
a l’Horiginal la traducció de Rufaga d’un
de Mark Strand feta pel poeta i
escriptor Joan Todó.
Un llibre magnífic
amb unes versions brutals, i jo tindré el plaer de llegir-ne algun poema.
Tothom hi és
convidat.
14 de març 2016
Dic
Dic la ciutat
l’estenc
a la corda més alta
perquè
la paraula llençol
espetegui
amb la ventada
per
fer ploure cocodrils de fusta
a
la llamborda florida
perquè
el dia mori
amb
el barret digne
d’un
capvespre vermell
per
retrobar al sot de l’arbre
allò
perdut en silencis
dic
la ciutat.
11 de març 2016
Somni enredat
4.
Duies un somni
enredat entre els cabells,
un somni massa bell
que volgueres
empresonar entre els teus
tan dolços braços,
sense pensar,
oh insensata,
que els somnis més sublims
lluny del seu cau...
enredat entre els cabells,
un somni massa bell
que volgueres
empresonar entre els teus
tan dolços braços,
sense pensar,
oh insensata,
que els somnis més sublims
lluny del seu cau...
Així els podrits
perfums que t'envoltaven,
aquella cosa
llefiscosa entre els cabells.
perfums que t'envoltaven,
aquella cosa
llefiscosa entre els cabells.
Andreu Vidal, Necròpsia
10 de març 2016
Generació (H)Original
La fotògrafa Marta Huertas i el músic i cantautor Dídac Rocher estan tirant endavant un projecte que em toca d’aprop: Generació (H)Original. En les seves
paraules,
“un projecte
fotogràfic, i vol ser un retrat coral representatiu d’una generació
de poetes que ha orbitat al voltant del bar (H)original de Barcelona. Un
espai de trobada i de relacions poètiques que amb els anys ha esdevingut un
dels centres neuràlgics de la poesia del nostre país i en general dels Països
Catalans.”
La Marta i en Dídac van venir a casa, i després de fer-me
aquesta brutal fotografia al terrat, vam estar compartint cerveses, fum i
conversa com si ens coneguéssim de tota la vida. Vam parlar de poesia i de
poetes, de fotografia, de cinema, de llibres, de música, de la pèssima situació
del món de la cultura i de moltes altres coses. El sol s’havia amagat feia
hores quan van marxar. Un plaer d’aquells que ofereix la vida si saps
aprofitar-la. Moltes gràcies a tots dos.
Aneu al blog del projecte i mireu la resta de fotos. Llegiu
els textos. Veureu com va creixent, com la Marta i en Dídac van
trenant aquesta crònica fotogràfica de la colla de gent que ens sentim part de
l’Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries, (H)Orinal, que cada dimecres
al vespre esdevé temple de la paraula a l’Horiginal.
09 de març 2016
Callem
I
Cuando la palabra no llega a la palabra
no hagamos gestos, sombras, ademanes.
Cuando el hombre no alcanza a su cabeza
se asoma al mundo por el triste ombligo.
Cuando el verso a mitad de trayectoria
se quiebra y cae, callémonos.
José Ángel Valente,
del poema Suite para un muerto (a Poesía Completa)
08 de març 2016
La Charca Literaria: tercera exhumació
A la tercera col·laboració amb La Charca Literaria, he exhumat un
poema de Nadja, d’André Breton, de la qual enguany es compliran 88 anys de la publicació.
El resultat el teniu aquí.
07 de març 2016
Voraços
A
la màscara etrusca del meu saber
hi
plou sempre.
Les
gotes
hi
dibuixen laberints voraços.
Al
cementiri d’avions del meu somni
la
contorsionista
peus
al megàfon
proclama
paraigua a les dents:
No
entomeu la vida com el porc
que
no en sap res del pernil.
Els
daus sempre han tingut una sola cara.
No
peixeu el greix malvat del pànic.
El
primer poeta ja ho sabia
mans
tacades
quan
va donar veu a la cova.
04 de març 2016
Mirada transtitànica
«Coneixedor de tot aquest impactant comareig, el constructor
va pensar que allà on havien fracassat els seus científics beatíssims, amb tota
la seva ciència i amb tota la tecnologia a l’abast, potser la nena aranya,
armada de totes aquelles tècniques esotèriques, triomfaria. Per això va decidir convidar-la a la torre
per tal que li pogués proporcionar la seva benemèrita ajuda en tots els
interessos que l’obsedien. Sobretot un, ja ho saps: el de tenir un hereu. Va
enviar els seus emissaris, i ells li varem portar aquella espasmòdica
deformitat sacramental. En veure aquella tremenda mirada transtitànica, va
sentir la massa infinitesimal de tots els forats negres inflant-lo
d’astorament, grandesa i meravella. Com si recordés una calentor, una fortuna,
perdudes mil·lenis enrere, recuperades amb un sobtat xoc procliu a l’astorament
absolut, havent superat la fator dels astres i dels astrolàmens. Encisat per
les seves excel·lències, i excitat per aquelles mil potes folgades –d’un
desenfrenament insectívol a l’hora d’adoptar les postures sensuals més
grandiloqüents- que s’acostaven de ple, es va enamorar d’ella. O, millor dit,
com si un amor infinit que duia dormint a dins hagués redespertat de cop.
Llavors va ser quan l’amo del món va coronar la nena aranya com la seva amant
fundacional, la gran madona venèria, indomable matriarca omnipotent de la
ciutat.»
Jaume C. Pons Alorda, Faula
03 de març 2016
No per donar lliçons
«la poesia —tal com jo l’entenc— no està per donar lliçons,
sinó per il·luminar des de la foscor.»
Marc Romera, a
l’entrevista de Laura Basagaña (Núvol, 24.05.2015)
02 de març 2016
Avui Hacssemblea Hacmoriana a l’Horiginal
Avui a l'O.r.i.n.a.l., recital homenatge al Carles Hac Mor amb poemes, dissertacions, accions, silencis...
Per a l’ocasió recitaré un poema que he fet, com en altres
ocasions, manllevant paraules del poeta. En aquest cas, les paraules d’Hac Mor
que he emprat provenen d’una conversa amb el poeta i editor Toni
Clapés per a la revista Barcelonareview l’any 2002). Diu així:
Escric per despensar
Serà com si enraonéssim:
tothom és artista (i
poeta)
i tot és art.
Sí, hi ha erotisme
el gust, el plaer,
posar en comptes d’elevar.
M’agrada escriure com el
pa que menjo.
L’humor poca-solta em ve
de Lleida.
El futur és un perill per
al present.
La raó és una nosa.
La llibertat és vida.
Cap a un costat
cap a un altre
cap amunt
cap avall,
ningú no té res a dir a
ningú,
tot va a parar a
l’escriptura:
els arcaismes
la llibertat
l’obra nova
les vies que s’obren
el pedestal
les tietes mestretites
les escales...
Què més puc demanar?
Jo sóc el meu lector.
Un poema
però també un autobús,
un vídeo
una sabata
una acció
un paisatge
un recital
una conversa
les imatges de la
televisió
la modèstia
qualsevol altra cosa.
La indisciplina és bona si
no esdevé un clixé.
Em passa com a tothom.
Darrera
intervenció de Carles Hac Mor a l’Horiginal
(28.01.2015, foto del blog de l’O.r.i.n.a.l.)
01 de març 2016
Oscars
«Todas las
primaveras, la Academia de las Artes y de las Ciencias Cinematográficas presenta sus
premios a los logros más significativos en todos los aspectos del cine comercial.
Se trata de los Premios de la Academia. El cine comercial es una de las
industrias más importantes de Estados Unidos, igual que los Premios de la
Academia. El célebre comercialismo e hipocresía de los Oscar asquea a muchos de
los millones y millones y millones de espectadores que sintonizan su emisión en
plena hora de máxima audiencia para ver las presentaciones. No es coincidencia
que la ceremonia de los Oscar tenga lugar durante la Semana de Sondeos de la
televisión. Casi todos la ponemos, a pesar de lo grotesco que resulta ver a una
industria felicitándose a sí misma por fingir que todavía es una forma de arte,
oír a gente con vestidos de cinco mil dólares invocar pomposos tópicos de
sorpresa y humildad escritos por publicistas, etcétera —todo ese rollo cínico
posmoderno —, y sin embargo parece que todos la miramos. A todos parece
importarnos. Por mucho que duela la hipocresía, por mucho que los ingresos
brutos de los estrenos y las estrategias de marketing ya sean más noticia que
las películas en sí mismas, por mucho que Cannes y Sundance se hayan convertido
en nada más que zonas empresariales. Pero la verdad es que la cosa ya no
entraña más diversión genuina que esa. Y lo que es peor, parece haber una enorme
conspiración implícita en virtud de la cual todos seguimos fingiendo que la
cosa es divertida. Que nos hace gracia que Bob Dole haga un anuncio de Visa y
que Gorbachev se haga pasar por cliente entusiasta de Pizza Hut. Que toda la
cultura de la fama comercial vaya como loca por hacer dinero y al mismo tiempo
se felicite a sí misma por fingir que no va a por el dinero. En el fondo, sin
embargo, sabemos que es todo una mierda.»
David Foster Wallace, Gran Hijo
Rojo (a Hablemos de langostas) [traducció
de Javier Calvo]
29 de febrer 2016
Radars enrere
Radars enrere
terrats de mar em somreien
falciots i antenes
les xemeneies.
Fabril al·lucinació de l’Home
allà on totes les nits són xamfrà
amb passat de barri pudent.
Després el mar va ser postal
lliure de la lliure escombraria
i va cridar homes i dones en ramats.
Ara al desert
amb el ferro necessari
per saber qui sóc.
Sense ciutat ara no viuria
al cementiri dels gegants.
al cementiri dels gegants.
26 de febrer 2016
Avui, La Filial de Dovlàtov a l’Heliogàbal
Vodka!
Dovlàtov!
Tapes russes!
Dovlàtov!
Lectures!
Dovlàtov!
Secrets del traductor!
Dovlàtov!
I una sessió de bibliomància (si no heu assistit mai a una sessió del bibliomàntic Roger Pelàez, bèstia espectacular i sideral, demiürg transtitànic, no podeu dir que heu viscut!)
Avui a l'Heliogàbal
C. Ramon i Cajal, 80 (Gràcia, Barcelona)
A les 21.30
Tothom hi serà benvingut!
25 de febrer 2016
Demà, La Filial de Dovlàtov a l’Heliogàbal
Vodka!
Dovlàtov!
Tapes russes!
Dovlàtov!
Lectures!
Dovlàtov!
Secrets del
traductor!
Dovlàtov!
I una sessió de
bibliomància (si no heu assistit mai a una sessió del bibliomàntic Roger Pelàez,
bèstia espectacular i sideral, demiürg transtitànic, no podeu dir que heu
viscut!)
Divendres 26 de
febrer de 2016
Heliogàbal
C. Ramon i Cajal,
80 (Gràcia, Barcelona)
A les 21.30
Tothom hi serà
benvingut!
24 de febrer 2016
Moments efímers
«Pero los
momentos en los que a lo largo de la Historia prevalecen el sentido común y la
reconciliación son breves, efímeros.»
Stefan Zweig, Momentos
estelares de la humanidad. Catorce miniaturas históricas. [traducció de
Berta Vias Mahou]
23 de febrer 2016
Fum a la pantalla
Captura de Ponerse al día
«(...) no he podido evitar pensar en Marlene Dietrich y su
boquilla en Marruecos (1930) de Josef von Sternberg; en Humphrey
Bogart en Casablanca (1942); en Orson Welles en Sed de
mal (1958) y en El proceso (1962); en Jean Gabin en El
muelle de las brumas (1938); en Marlon Brando en El
Padrino (1972)… El imaginario de mi generación se forjó con las volutas de
humo en la pantalla, entre otros fetichismos (como la costura vertical trasera
de las medias femeninas o los blue-jeans de nalgas bien ceñidas), y
ya jamás será erradicado. ¿Puede alguien imaginar un interrogatorio policial en
claroscuro sin una nube de humo colectivo coronando al sospechoso?»
Román Gubern, a
l’article ¿Qué será de Humphrey?(El
País, 01.02.2016)
22 de febrer 2016
BBQ
Sota la BBQ del Sol
les costelles d’un B-52
mig ofegat de sorra
em parlen de les desèrtiques
cançons dels ossos.
Els antics van fer-ne flautes
per enlairar ànimes
per bufar i espargir el record.
Però aquí
només ferro vestigi
desert alat
arrossegar de peus
pols de mar primigeni
fòssils impacients.
Espero l’abric final
sota estrelles de gel
infinites com la sorra.
19 de febrer 2016
Ho semblava
camisa de cotó, t’adonaràs
que el goig s’arruga prest.
paraules que volien
cavalls i carruatges,
foc i cendra.
no hi hem pogut fer res.
irreverents, les hores
ens han passat per sobre.
calia ser agraït
i en dèiem vida.
semblava de debò.
Francesc Garriga, Swing
18 de febrer 2016
La Charca Literaria: segona exhumació
Seguint amb el
procés d’herència oulipuciana de fer poemes manllevant paraules d’altri, a la
segona col·laboració amb La Charca Literaria, he treballat La velocidad de las
cosas de Rodrigo Fresán.
Si voleu veure què
n’ha sortit, ja hi podeu anar.
17 de febrer 2016
Així és la vida
«Todo tiene sentido en los sueños, y de repente no tiene
ningún sentido. Así es la vida.»
John Banville, a
l’entrevista de Berna González Harbour (Babelia, El País, 2.01.2016)
16 de febrer 2016
La mort al poema de Gilgamesh
La descendència de la humanitat és tallada com
les canyes d'un canyar,
el jove formós i la jove formosa,
ràpidament la mort se'ls endurà.
Ningú no pot veure la mort,
ningú no pot veure la cara de la mort,
ningú no pot sentir la veu de la mort.
La mort terrible escapça la humanitat.
Fins quan construirem llars?
Fins quan formarem famílies?
Fins quan els germans es repartiran l'herència?
Fins quan existirà l'odi al país?
Fins quan creixerà el riu i portarà la inundació?
La libèl·lula plana pel riu,
el seu rostre mira el rostre del Sol,
de cop i volta ja no hi ha res!
El presoner i el mort són el mateix,
la figura de la mort no es pot dibuixar.
Cap mort no ha saludat mai cap humà al país.
El Poema de Gilgamesh,
El Poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lenis
II i I aC. Introducció, traducció i notes a càrrec de Lluís Feliu Mateu i
Adelina Millet Albà (Font: La serp blanca, blog d’Enric Iborra)
15 de febrer 2016
Saber
Ho explico a l’espectre del mirall.
Li dic:
un saber dispers
d’atzars i recerca
mai no s’atura.
Ferm com l’antena
ho busco tot amb l’emoció
de saber que no hi ha final
que els referents plouen
que a tots els subratllats
el grafit parla
multidireccional.
Connecto borns
espurnes amplificades
tot jo camps elèctrics
pastures catòdiques.
Precs hertzians
al pont de comandament
dels meus ulls.
12 de febrer 2016
Desmemòria
«Però varen passar els anys i, com ocorria sempre a la
ciutat, Morbus, la més gran infecció no era la que matava la gent en un esclat
de sang i crits. La més gran i terrible malaltia era la desmemòria.»
Jaume C. Pons Alorda, Faula
11 de febrer 2016
Les cançons segons Tom Waits
«Les cançons en realitat són només coses interessants que
pots fer amb l’aire.»
Tom Waits (a Máquina de Huesos)
10 de febrer 2016
No descansar mai
«El pianista Aldo
Ciccolini le confesó al periodista Philippe Cassard, sólo unos meses antes de
morir, que él había trabajado siempre; era su forma de descansar. “Nunca me voy
de vacaciones. Para ir al otro extremo del mundo y acabar encontrando un piano
que no me gusta, prefiero quedarme en casa”, decía. Las vacaciones pueden
adquirir infinitas formas. Recuerdo que en Smoke, de Paul Auster,
Aggie Wren regenta un estanco, y todos los días, durante cinco minutos, se toma
un descanso, y sale a la calle a hacer una fotografía. Siempre es la misma
foto, en la esquina de la calle 3 con la Séptima Avenida, en Brooklyn. Tiene un
proyecto. “Por eso nunca me voy de vacaciones. Debo estar ahí siempre. Cada
mañana en el mismo sitio a la misma hora”. »
Juan Tallón, a l’article Adiós
a las vacaciones (El País, 28.08.2015)
09 de febrer 2016
Anar-se'n
«Pero me quedo, pues la mejor forma de irse es quedarse. Es
como las moscas. “¿Dónde están más seguras? En el matamoscas”. Quiero ser
extranjero siempre, pero al mismo tiempo soy profundamente barcelonés. La
ciudad ha cambiado, eso es indiscutible, pero no soy absolutamente nada
nostálgico. Lo pasé muy mal en el pasado y ahora lo paso algo mejor, lo que me
hace estar más alegre que en otros tiempos. Pero la ciudad ha cambiado una
barbaridad. Ya señalaba Baudelaire –a través de aquel célebre poema– cuál era
el primer indicio de la modernidad. Descubrir que has sobrevivido a la ciudad
de tu juventud es una experiencia moderna. En la actualidad sigo, como siempre,
en estado de alerta, procurando huir de las redes de la patria y la religión.»
Enrique Vila-Matas,
a l’entrevista de Joan de Sagarra (La Vanguardia, 21.11.2015)
08 de febrer 2016
Arizona
obra de Ferran Garcia
Jo vull ser l’avió
pacient a la pols
als segles dels càntics.
Hangar el cel
pateix l’acer
però estima la lluna
els coiots
tot el no-res .
Com l’ocell esventrat
m’enamoro de la quieta estructura dels cactus.
05 de febrer 2016
04 de febrer 2016
03 de febrer 2016
02 de febrer 2016
D’Amistat a Pons i Subirà trenant llibres
El passat diumenge dia 31 de gener més de cent lectors (del
barri i de fora el barri, amics, coneguts, saludats i espontanis) vam fer una
cadena humana per la mudança de la llibreria Nollegiu. Del carrer Amistat al de
Pons i Subirà, de mà en mà, 3600 volums van fer el viatge a l’emblemàtic
edifici de la Juanita, que ara esdevindrà un referent indiscutible al
Poblenou. Els mitjans se’n van fer ressò, el twitter treia fum. Etcètera.
Vam sentir emoció, alegria, complicitat amb el llibreter XavierVidal i la seva eficient col·laboradora Maria Notó. Va ser una festa. El dia abans de l’esdeveniment em va sortir un sonet a
l’anglesa que vaig dedicar a en Xavier que li vaig llegir el mateix diumenge. I
quina felicitat i satisfacció quan vaig veure ahir que la primera pissarra (a voltes polèmica) de la Nollegiu a la Juanita, estava plena del meu sonet-homenatge a
aquesta gesta comunitària.
fotos: Nollegiu
Trenta-u
de gener de dos mil setze
A
Xavier Vidal
Constatem que el llibreter fa mudança
diu que el carrer Amistat s’ha fet petit
tants
clients apilats li fan recança
i ell se’n va i se la juga, decidit.
Un cop tancat el micromecenatge
la gent n’ha posat més de setze mil
euros que ja és dir, una molla llarga
que explica que l’ha fet acollonir.
Avui s’ha esdevingut la performança
els llibres de mà en mà han seguit el fil
hem trenat el camí de les paraules
obsedits per la dèria de llegir.
Entre tots hem aconseguit la fita:
la Nollegiu ja viu a la Juanita!
01 de febrer 2016
Traspues
Traspues ganivets gastats.
Te’n faràs de nous
tallaran més
forjats amb això del món.
Hi ha però també per sort
certa distància,
la pedra seca de l’oblit d’oblidar.
Monumentals estructures
que criden:
jo de tu no ho faria
foraster.
Com un western gastat
on la veu és praderia
i els homes sols
beuen bourbon per treure’s bales
sota barrets suats de por.
Murs.
Terrats d’hectàrees
antenes fins a gastar els ulls.
He volgut captar la llum
a parets i finestres
he volgut desar la son.
Emmatinar-me i ser diumenge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
