29 de setembre 2017

Sense bèsties


All Brow

– Què seria de l’home sense les bèsties?
– Si, en un moment, se n’anessin de la terra
totes les bèsties de la terra,
l’home cauria en una gran depressió...
– Recordo el dia en què ell ho digué
però recordant-ho. Semblava
que feia la cita d’un gran autor...
No existia res que el tragués
tant del clot i que l’encengués tant
com el fet de sentir anomenar
les bèsties com a éssers inferiors. L’enutjava
sentir parlar de bestialitat
en fets i accions que atenyen la persona,
sobretot persones que tenien la pegada
contundent, com els cops del campió de boxa
All Brow. Quan en parlava
el seu comentari sovint era
que en la literatura i en la boxa
s’empra el mateix llenguatge: l’estil.
N’All Brow es veia en claror amb abril
que el caràcter de l’art era la mentida,
una raça d’amor mesclat amb l’horror
perquè ser boxejador, negre i homoeròtic,
és una situació en la qual
el pitjor que hom pot fer és penedir-se...
Això més o menys devia brunzir
dins el cap i els sentiments d’All Brow,
quan Jean Cocteau s’enamorà apassionadament
d’ell i sense aturall va fer passes
fins que aconseguí que Cocó Xanel
els arreglés una cita a l’Hotel de Castilla,
on Cocteau no aconseguí res perquè n’All
era un dandy, enviava les camises
a planxar a Londres, li agradava
col·leccionar cavalls pura sang,
però volia que l’amor fos amb la bèstia
d’un garrit jovenet de barriada.
Si hagués quedat sense les bèsties, n’All Brown
també haguera caigut en una gran depressió
molt, molt, molt semblant a la cultura....

Blai Bonet, Nova York


28 de setembre 2017

La crítica


«Què fa la crítica? Mantenir sempre oberta i recorrible la distància entre la paraula i el seu sentit. La crítica no és un judici sinó un exercici. La crítica és poder recórrer la distancia entre la paraula feta discurs i el seu sentit (qui ho diu, quins efectes de realitat i de veritat té...). Durant la Il•lustració es diu que tothom té aquest poder i que és imprescindible que aquest exercici sigui sempre possible respecte a qualsevol paraula, ja sigui dita pel sacerdot, el polític o per qui sigui. Un ha de poder examinar, que no és jutjar, igual que ho fa un metge. I aquest tema ens obligaria a parlar tant del que ha passat durant els últims anys al sistema educatiu, que s’ha encarregat de destruir aquest esperit crític, com al sistema mediàtic, que ha gestionat els efectes de la neutralització de la crítica. Aquesta mirada examinadora de la crítica, aquesta insolència socràtica de demanar sempre com un sap allò que està dient, és la que jo intento practicar: saber d’on venen les coses i perquè algú les diu. Aquest és el primer pas d’aquest desig d’autentificació. Però tot tendeix al contrari, a relacionar-nos amb paraules planes i amb consignes d’immediatesa. No es tracta de comprar les idees de l’altre, de pensar igual que ell, sinó de què pensem junts i de què junts en traiem les conseqüències del discurs. I jo d’això he fet la meva batalla. Un combat del qual tots en som víctimes.»

Marina Garcés, a Diàleg entre Marina Garcés i Xavier Rubert de Ventós (La Vanguardia, 11.4.2017)


27 de setembre 2017

Ànima i raó


«La razón no es otra cosa que dos tetas en stop-motion. El alma, en cambio, es un gigante capaz de suicidarse desde el paisaje más alto. ¿Paisaje? No. País ajeno, nostalgia de jungla, ciudad pequeña.»

Willy McKey, Paisajeno


26 de setembre 2017

Lament àcrata


Lamento àcrata

¡Ellos
han!
¡Nosotros
hemos!
¡Vosotros
habéis!
¡Tú
has!
¡El
ha!
Pero, yo,
¿eh?

Jesús Lizano, El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia


25 de setembre 2017

Oblit floral


Portes i finestres cegues
balcons barrats
lliurats a l’amnèsia.

A dins, la runa.

L’oblit floral de la pols.




21 de setembre 2017

La missió


«La missió és ser feliç i saber que no se’n pot ser mai del tot! »

Adrià Pujol, La carpeta és blava

20 de setembre 2017

Us deixo


«Estimat món:
He viscut massa temps, perllongar-lo seria un avorriment. Us deixo amb els vostres conflictes, les vostres escombraries i la vostra merda fertilitzant aquesta dolça latrina. 
Bona sort.»

George Sanders, nota de suïcidi deixada a la seva habitació del Gran Hotel Rey Don Jaime (Castelldefels, 1972) Font: La Vanguardia, 25.04.2017


19 de setembre 2017

Dret a no justificar


Pido

Prisionera de un pánico invencible,
y aunque sé de la inutilidad de todo sueño,
desde esa cárcel torturante que es la vida,
pido la autonomía total del hombre
y el derecho a no justificar para nada
su existencia.

Clara Janés, Libro de alienaciones


18 de setembre 2017

Didal


Al pis que ara trepitjo
volia saber què deia
el diari al terra fregat.

Aquella fam encara em dura.

I tot és dins d’aquell didal.

Era de la mare
i em guarda els llibres.




15 de setembre 2017

Aquest diumenge recital a la 7mana del Llibre en Català




Serà un plaer dir Pastor d'antenes al costat dels poetes Antoni Clapés i Josep-Ramon Bach.

Serà a l'escenari 2 a les 12.30 el proper diumenge dia 17

13 de setembre 2017

Pastor d'antenes a La 7mana del Llibre en Català



Des del dia 8 fins el 17 està tenint lloc a l'Avinguda de la Catedral de barcelona la 35ena edició de LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ.

Avui, a les 19 hores, al mòdul 39 em trobareu amb l'Andreu Subirats signant llibres:





12 de setembre 2017

La serp


«Coleridge va escriure: “La finalitat comuna de qualsevol narrativa, o més aviat de la de tots els poemes, és convertir una Sèrie en un Tot: fer que els esdeveniments, que en la història real o inventada es mouen en línia recta, adoptin un moviment circular en el nostre enteniment; la serp que es mossega la cua”.»

Eliot Weinberger, El Vòrtex (a Una cosa elemental, traducció de Ferran Ràfols)


11 de setembre 2017

Pastor d’antenes vist per Julián Álvarez


Conec a Julián Álvarez des de fa uns anys. Val la pena descobrir la seva dilatada obra en el món audiovisual. I avui us vull mostrar la improvisació poètica-audiovisual que ha fet en Julián amb Rosa Puig, fotògrafa, sobre el Pastor d'antenes. Però millor que ho expliqui ell mateix:


"Quedamos con Joan Vigó en su casa del Poblenou el 7 de julio 2017 para hablar de un próximo vídeo protagonizado por él mismo sobre la “exhumación poética” de la novela “Meridiano de sangre”. Lo cierto es que hablamos de todo menos de las exhumaciones poéticas, que fue el motivo del encuentro. Mientras Joan y Rosa hablaban de fotografía y libros, yo me entretuve entre botellín de cerveza y copa de vino, en grabar aquí y allá, sin criterio ni objetivo predeterminado. Al final, le pedí a Joan que recitase algún poema de su libro recientemente publicado “Pastor d'antenes” que registré improvisadamente con el móvil. Una vez más, de aquellas improvisadas y aleatorias grabaciones ha derivado este “Pastor d’antenes” enriquecido con las fotografías “aquí te pillo, aquí te mato” de Rosa Puig."





08 de setembre 2017

Arribar a vell


Si arrib a vell,
m’hauré d’esflorar el cervell amb l’escopeta.
Dur fins a les darreres conseqüències
haver tengut mirada posada en el cos,
en el baf de la vida.

Com un simi d’aquests que fan cuca-veles
i que estan sempre a l’aguait entre les mates.
Si algun dia
ja és fosc, el meu cervell
romandrà estès i aixafat, ple de la inconsciència
de l’era del plàstic.

O bé m’empassaré litres de cassalla
i m’escataré amb ardor la pell.
No podré dir, contra ningú,
que m’han tocat prou l’ànima
en aquesta vida sofrida.

Pau Vadell, Esquenes vinclades


07 de setembre 2017

Què s'ha de tenir


«Chang Chao, al segle XVII, va dir: “les flors han de tenir papallones, les muntanyes han de tenir rierols, les roques han de tenir molsa, el mar ha de tenir algues, els arbres vells han de tenir lianes i la gent ha de tenir obsessions”.»


Eliot Weinberger, Una cosa elemental [traducció de Ferran Ràfols]

06 de setembre 2017

Veritat


«Hi ha tan poca veritat al cent per cent com alcohol al cent per cent.»

Sigmund Freud, citat per Stefan Zweig a El món d’ahir. Memòries d’un europeu [traducció de Joan Fontcuberta]


05 de setembre 2017

Més que llenguatge


«Però no hi ha una gran poesia que, al final, no s’acabi d’entendre, i en aquest sentit “entendre” no és només una qüestió de significats sinó també de recepció, perquè la poesia és molt més que llenguatge.»

Ana Blandiana, a l’entrevista de Jaume C. Pons Alorda (Núvol, 29.06.2017)

04 de setembre 2017

Postal antiga


Certs moments d’horitzó dels 80
d’una nit que em van tirar unes cartes.
Eren de pòquer i van encertar tot el contrari.

Estava perdut.
Estava sol.
Em tremolava el món.

Cartes d’una rossa borratxa
ungles vermelles
i després baixar caminant al barri
devorant travessies
creuant sempre en vermell.

L’anatomia de les coses
era un ramat de substàncies
era els taxis que no pensava agafar
era el darrer quinto
al bar dels escombriaires.

Buscant la nit eterna
de la reina de diamants.



01 de setembre 2017

Vespre màgic


EL CREPUSCLE DEL VESPRE

Ja és aquí el vespre màgic, amic dels delinqüents;
arriba com un còmplice, amb pas de llop; el cel
es tanca lentament com una alcova immensa,
i l'home impacient es converteix en fera.

Oh vespre, amable vespre, tan desitjat per qui
té uns braços que podrien jurar, sense mentir:
avui hem treballat! És el vespre el que calma
els esperits menjats per un dolor salvatge,
tant el savi tossut amb el cap carregat,
com l'encorbat obrer que retorna al seu jaç.
I, mentrestant, per l'aire, malaltissos dimonis
es desperten mandrosos, com homes de negocis,
i colpegen, volant, els ràfecs i els batents.
A través de clarors maltractades pel vent,
la Prostitució pels carrers es propaga;
igual que un formiguer, va sortint dels seus antres,
obrint-se a tot arreu camins dissimulats,
com ho fa l'enemic que intenta un cop de mà;
es mou per les entranyes de la ciutat fangosa,
com un cuc roba a l'Home l'aliment que ell devora.
Aquí i allà se senten moltes cuines xiulant,
els teatres clapint, les orquestres roncant;
a les taules de fonda, la juguesca s'imposa,
i estan plenes de meuques i pillets, els seus còmplices,
els lladres, que no tenen treva ni pietat,
aniran, ells també, a treballar aviat,
i hàbilment forçaran portes i caixes fortes
per viure bé uns quants dies i vestir les xicotes.

Recull-te, ànima meva, en un moment tan greu
i fes orella sorda a aquest bruelament.
És l'hora en què els dolors dels malalts són més agres!
La Nit fosca els agafa pel coll; està acabant-se
el seu destí i s'acosten a l'abisme comú;
l'hospital es va omplint dels seus sospirs. —Més d'un
ja no vindrà a buscar la sopa perfumada,
al vespre, vora el foc i una ànima estimada.

Charles Baudelaire [versió de Pere Rovira a 
Jardí francès. De Villon a Rimbaud]