31 de maig 2012

Ciutats


«Una sola ciudad, concluye Arcimboldi, es por naturaleza inabarcable, dos ciudades son el infinito.»


Roberto Bolaño, Los sinsabores del verdadero policía

29 de maig 2012

Plou



Cuando llueve en domingo y tú estás solo,
completamente solo,
abierto a todo, pero no llega ni el ladrón
y no llama a la puerta ni el borracho ni el enemigo;
cuando llueve en domingo mientras tú estás abandonado
y no comprendes cómo vivir sin cuerpo
y cómo no vivir puesto que tienes cuerpo;
cuando llueve en domingo y, solo, no eres más que tú,
¡no esperes ni hablar contigo mismo!
Entonces el ángel es el único que sabe
lo que hay encima de él,
entonces el diablo es el único que sabe
lo que hay debajo de él.

El libro sostenido, el poema al caer...

Vladimír Holan (traducció de Clara Janés)

28 de maig 2012

Peripatètic



Refaig voreres
toves com la carn
per espantar ànimes rere els arbres.

Torno a veure l’enderroc aturat.

Màquines.
Bèsties adormides
ulls cecs i hostils.

Pedres, ciment,
ferros perennes
brins d’herba bastarda.

Després
una cantonada més
més noranta graus
més finestres cegues
bigues i portes i forats.

Cada passa és radar de mirada
retorna en senyals intermitents
de tota la runa amuntegada
de la trista boira del temps.

Només per constatar el sord viatge.
La mutació ociosa del no res.

25 de maig 2012

Punt de mira


TODO UN CASO


Si la naturaleza fuera sabia, sabio sería un asesino.


Un demente disparando al azar, sin juicio y sin pena, siempre
en libertad como un peligro.


Y es que el mundo parece retratado desde el punto de mira
de un arma de fuego.


Sólo está bien hecho como un crimen, como un crimen perfecto.


Javier Carnicer, Estuche de lijas/Capsa d'escats



24 de maig 2012

On viu la poesia



«la poesía verdadera vive entre el abismo y la desdicha»


Roberto Bolaño, Los sinsabores del verdadero policía


22 de maig 2012

Presses



«Dios creó el mundo en sólo seis días, y esa prisa se nota.»

Manuel Vicent a l’article Creación (al recull Las horas paganas)

21 de maig 2012

Misteri



EL MISTERI

Va venir i em digué les paraules.
Eren unes paraules que he oblidat
de la mateixa manera que vaig oblidar
el seu rostre de pedra.

Ara recordo aquestes coses,
però no en trobaré el sentit.
El misteri perdura per sempre
i això em fa la vida suportable.

Joan Perucho

18 de maig 2012

Talaia



Ja us diré si val la pena viure
ara, ara mateix, no puc pensar.
És l’hora de les antenes vídues
que de vent i cel es fan amants.

Des del terrat centenari
la boira cavalca amb el llevant.
Regalimen humitats tossudes.
Uralites ploren als baixants.

Des de la torre mestra
d’aquest castell de maó urbà
els perfils es desfiguren
si vull fixar-m’hi perdo el traç.

Ara no valen paraules,
jo és que només vull guaitar.
Si respiro o no respiro
molla o crosta: tot és pa.


17 de maig 2012

Lectura



La lectora

He somiat una lectora
que es delia més enllà,
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l'alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d'ambrosia,
a altres llavis més remots.

Josep Pedrals, (a El furgatori i a Esquitxos ultralleugers, d’Els nens Eutròfics)


                                          * * * 



I NO US PERDEU

Fins el 27 de maig d’enguany, a La Seca Espai Brossa de Barcelona, En Comptes de la Lletera, de Josep Pedrals. 


15 de maig 2012

Com els porcs



«Sí, a menudo los poetas tienen unos tentáculos extraoirdinariamente largos, con los que presienten el futuro. Huelen los acontecimientos venideros como los cerdos las trufas.»

Robert Walser, a Paseos con Robert Walser de Carl Seelig (traducció de Carlos Fortea)

14 de maig 2012

Diumenge



Domingo por la noche

Utiliza las cosas que te rodean.
Esta ligera lluvia
Del otro lado de la ventana, por ejemplo.
Este pitillo de entre los dedos,
Estos pies en el sofá.
El débil sonido del rock-and-roll,
El Ferrari rojo del interior de mi cabeza.
La mujer que anda a trompicones
Borracha por la cocina…
Coge todo eso,
Utilízalo.

Raymond Carver, Un sendero nuevo a la cascada – Últimos poemas (traducció de Mariano Antolín Rato)

11 de maig 2012

Una altra evidència



Tot té un preu.
Qüestió de temps
de perspectiva.

Galledes
terrats plens
de cantants d’òpera
negats de silenci.

Rètols de naufragi
a façanes d’oblit
criden el no-res.

Parpelleigs de pantalla
vesteixen solituds
a cada finestra.

Mirar la lluna.
Saber del sol final.
Fer memòria.

Tot té un preu.

10 de maig 2012

Laberints



Les Normes dels Laberints

He escrit dues normes dels laberints
als marges estrets del llibre del temps.

La primera és que els seus túnels estiguin
fets de la pedra gastada dels dies
i coberts amb la volta de les nits.

La segona és que l'arquitecte etern
faci que els senders clars, inevitables,
els que ens facin anar més lluny del centre,
tinguin el paviment de fosc desig.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

08 de maig 2012

Una manera



Hi ha fins i tot una manera de ser feliç quan no
t’ho passes bé: si escrius algun poema. O dos.

Anna Aguilar-Amat, del poema Vieraskirja (Guestbook)

07 de maig 2012

Què cal



No cal buscar el dilluns de les contradiccions
ni burxar amb tornavís ferides tatuades
a la pell inversa del timbal.
Són coses que es fan soles.

No cal mirall
ni aquella foto on no semblo jo
on no em sé
ni em conec
com tants dilluns.

Cal però també veure el diumenge
com la manta que tapa una por
un fàstic proper de tan llunyà.
Com una estàtua per inaugurar
abandonada al pitjor dels carrers
entre la fullaraca
d’aquesta tardor que no s’acaba.

I cal fer-se fort
escopir al vidre aquestes ganes de riure
enfotre’m d’aquest cabró que em mira des del mirall.
Cal veure al reflex el degotall de greix a la rajola
rere meu
allà on regalimen el fill i el gos que no tindré.

04 de maig 2012

Ulls



Adentro no cabe adentro,


no son mis ojos
los que pueden mirarme a los ojos,
son siempre los labios de otro
                           los que me anuncian mi nombre.

Hugo Mújica, del poema Orillas

01 de maig 2012

Paorós



«Es pavoroso si uno piensa en la cantidad de cosas que hemos olvidado para siempre.»

Enrique Vila-Matas, Aire de Dylan