21 de setembre 2017

La missió


«La missió és ser feliç i saber que no se’n pot ser mai del tot! »

Adrià Pujol, La carpeta és blava

20 de setembre 2017

Us deixo


«Estimat món:
He viscut massa temps, perllongar-lo seria un avorriment. Us deixo amb els vostres conflictes, les vostres escombraries i la vostra merda fertilitzant aquesta dolça latrina. 
Bona sort.»

George Sanders, nota de suïcidi deixada a la seva habitació del Gran Hotel Rey Don Jaime (Castelldefels, 1972) Font: La Vanguardia, 25.04.2017


19 de setembre 2017

Dret a no justificar


Pido

Prisionera de un pánico invencible,
y aunque sé de la inutilidad de todo sueño,
desde esa cárcel torturante que es la vida,
pido la autonomía total del hombre
y el derecho a no justificar para nada
su existencia.

Clara Janés, Libro de alienaciones


18 de setembre 2017

Didal


Al pis que ara trepitjo
volia saber què deia
el diari al terra fregat.

Aquella fam encara em dura.

I tot és dins d’aquell didal.

Era de la mare
i em guarda els llibres.




15 de setembre 2017

Aquest diumenge recital a la 7mana del Llibre en Català




Serà un plaer dir Pastor d'antenes al costat dels poetes Antoni Clapés i Josep-Ramon Bach.

Serà a l'escenari 2 a les 12.30 el proper diumenge dia 17

13 de setembre 2017

Pastor d'antenes a La 7mana del Llibre en Català



Des del dia 8 fins el 17 està tenint lloc a l'Avinguda de la Catedral de barcelona la 35ena edició de LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ.

Avui, a les 19 hores, al mòdul 39 em trobareu amb l'Andreu Subirats signant llibres:





12 de setembre 2017

La serp


«Coleridge va escriure: “La finalitat comuna de qualsevol narrativa, o més aviat de la de tots els poemes, és convertir una Sèrie en un Tot: fer que els esdeveniments, que en la història real o inventada es mouen en línia recta, adoptin un moviment circular en el nostre enteniment; la serp que es mossega la cua”.»

Eliot Weinberger, El Vòrtex (a Una cosa elemental, traducció de Ferran Ràfols)


11 de setembre 2017

Pastor d’antenes vist per Julián Álvarez


Conec a Julián Álvarez des de fa uns anys. Val la pena descobrir la seva dilatada obra en el món audiovisual. I avui us vull mostrar la improvisació poètica-audiovisual que ha fet en Julián amb Rosa Puig, fotògrafa, sobre el Pastor d'antenes. Però millor que ho expliqui ell mateix:


"Quedamos con Joan Vigó en su casa del Poblenou el 7 de julio 2017 para hablar de un próximo vídeo protagonizado por él mismo sobre la “exhumación poética” de la novela “Meridiano de sangre”. Lo cierto es que hablamos de todo menos de las exhumaciones poéticas, que fue el motivo del encuentro. Mientras Joan y Rosa hablaban de fotografía y libros, yo me entretuve entre botellín de cerveza y copa de vino, en grabar aquí y allá, sin criterio ni objetivo predeterminado. Al final, le pedí a Joan que recitase algún poema de su libro recientemente publicado “Pastor d'antenes” que registré improvisadamente con el móvil. Una vez más, de aquellas improvisadas y aleatorias grabaciones ha derivado este “Pastor d’antenes” enriquecido con las fotografías “aquí te pillo, aquí te mato” de Rosa Puig."





08 de setembre 2017

Arribar a vell


Si arrib a vell,
m’hauré d’esflorar el cervell amb l’escopeta.
Dur fins a les darreres conseqüències
haver tengut mirada posada en el cos,
en el baf de la vida.

Com un simi d’aquests que fan cuca-veles
i que estan sempre a l’aguait entre les mates.
Si algun dia
ja és fosc, el meu cervell
romandrà estès i aixafat, ple de la inconsciència
de l’era del plàstic.

O bé m’empassaré litres de cassalla
i m’escataré amb ardor la pell.
No podré dir, contra ningú,
que m’han tocat prou l’ànima
en aquesta vida sofrida.

Pau Vadell, Esquenes vinclades


07 de setembre 2017

Què s'ha de tenir


«Chang Chao, al segle XVII, va dir: “les flors han de tenir papallones, les muntanyes han de tenir rierols, les roques han de tenir molsa, el mar ha de tenir algues, els arbres vells han de tenir lianes i la gent ha de tenir obsessions”.»


Eliot Weinberger, Una cosa elemental [traducció de Ferran Ràfols]

06 de setembre 2017

Veritat


«Hi ha tan poca veritat al cent per cent com alcohol al cent per cent.»

Sigmund Freud, citat per Stefan Zweig a El món d’ahir. Memòries d’un europeu [traducció de Joan Fontcuberta]


05 de setembre 2017

Més que llenguatge


«Però no hi ha una gran poesia que, al final, no s’acabi d’entendre, i en aquest sentit “entendre” no és només una qüestió de significats sinó també de recepció, perquè la poesia és molt més que llenguatge.»

Ana Blandiana, a l’entrevista de Jaume C. Pons Alorda (Núvol, 29.06.2017)

04 de setembre 2017

Postal antiga


Certs moments d’horitzó dels 80
d’una nit que em van tirar unes cartes.
Eren de pòquer i van encertar tot el contrari.

Estava perdut.
Estava sol.
Em tremolava el món.

Cartes d’una rossa borratxa
ungles vermelles
i després baixar caminant al barri
devorant travessies
creuant sempre en vermell.

L’anatomia de les coses
era un ramat de substàncies
era els taxis que no pensava agafar
era el darrer quinto
al bar dels escombriaires.

Buscant la nit eterna
de la reina de diamants.



01 de setembre 2017

Vespre màgic


EL CREPUSCLE DEL VESPRE

Ja és aquí el vespre màgic, amic dels delinqüents;
arriba com un còmplice, amb pas de llop; el cel
es tanca lentament com una alcova immensa,
i l'home impacient es converteix en fera.

Oh vespre, amable vespre, tan desitjat per qui
té uns braços que podrien jurar, sense mentir:
avui hem treballat! És el vespre el que calma
els esperits menjats per un dolor salvatge,
tant el savi tossut amb el cap carregat,
com l'encorbat obrer que retorna al seu jaç.
I, mentrestant, per l'aire, malaltissos dimonis
es desperten mandrosos, com homes de negocis,
i colpegen, volant, els ràfecs i els batents.
A través de clarors maltractades pel vent,
la Prostitució pels carrers es propaga;
igual que un formiguer, va sortint dels seus antres,
obrint-se a tot arreu camins dissimulats,
com ho fa l'enemic que intenta un cop de mà;
es mou per les entranyes de la ciutat fangosa,
com un cuc roba a l'Home l'aliment que ell devora.
Aquí i allà se senten moltes cuines xiulant,
els teatres clapint, les orquestres roncant;
a les taules de fonda, la juguesca s'imposa,
i estan plenes de meuques i pillets, els seus còmplices,
els lladres, que no tenen treva ni pietat,
aniran, ells també, a treballar aviat,
i hàbilment forçaran portes i caixes fortes
per viure bé uns quants dies i vestir les xicotes.

Recull-te, ànima meva, en un moment tan greu
i fes orella sorda a aquest bruelament.
És l'hora en què els dolors dels malalts són més agres!
La Nit fosca els agafa pel coll; està acabant-se
el seu destí i s'acosten a l'abisme comú;
l'hospital es va omplint dels seus sospirs. —Més d'un
ja no vindrà a buscar la sopa perfumada,
al vespre, vora el foc i una ànima estimada.

Charles Baudelaire [versió de Pere Rovira a 
Jardí francès. De Villon a Rimbaud]


31 d’agost 2017

Felicitat


«La felicidad es un instante de silencio entre dos ruidos de la vida.»


Nicolás Gómez Dávila, Escolios escogidos

30 d’agost 2017

Vanitat


«La vanidad es una forma de llegar a necio dando un rodeo.»

Eduardo Mendoza, del discurs en rebre el Premio Cervantes 2017

29 d’agost 2017

Autors


«¿Cómo hacer para derrotar no a los autores sino la función del autor, la idea de que detrás de cada libro hay alguien que garantiza una verdad a ese mundo de fantasmas e invenciones por el mero hecho de haberles transferido su propia verdad, de haberse identificado a sí mismo con aquella construcción de palabras?»

Italo Calvino, Si una noche de invierno un viajero [traducció d’Esther Benítez]


28 d’agost 2017

L'enderroc


Quan la biografia fa cedir
els puntals innecessaris
es basteix una distància
equiparable a la del got.

Ignorar els vells amics
però
és difícil.

I bec assegut a l’enderroc.







25 d’agost 2017

Aquí jau


No hay tiempo que perder
Los iceberg que flotan en los ojos de los muertos
Conocen su camino
Ciego sería el que llorara
Las tinieblas del féretro sin límites
Las esperanzas abolidas
Los tormentos cambiados en inscripción de cementerio
Aquí yace Carlota ojos marítimos
Se le rompió un satélite
Aquí yace Matías en su corazón dos escualos se batían
Aquí yace Marcelo mar y cielo en el mismo violoncelo
Aquí yace Susana cansada de pelear contra el olvido
Aquí yace Teresa ésa es la tierra que araron sus ojos hoy ocupada por su cuerpo
Aquí yace Angélica anclada en el puerto de sus brazos
Aquí yace Rosario río de rosas hasta el infinito
Aquí yace Raimundo raíces del mundo son sus venas
Aquí yace Clarisa clara risa enclaustrado en la luz
Aquí yace Alejandro antro alejado ala adentro
Aquí yace Gabriela rotos los diques sube en las savias hasta el sueño esperando la
resurrección
Aquí yace Altazor azor fulminado por la altura
Aquí yace Vicente antipoeta y mago
Ciego sería el que llorara
Ciego como el cometa que va con su bastón

Vicente Huidobro, fragment d'Altazor (Canto IV)


24 d’agost 2017

Salut i presó


«Fumo. Me rebelo contra la imposición de la salud por decreto ley. La salud puede ser una cárcel cuando es obligatoria.»

Florence Delay, a l’entrevista de Lluís Amiguet (La Vanguardia, La Contra, 24.08.2011)


23 d’agost 2017

Blasfemar


«D’aquesta manera, recordant l’amo veig que la mecànica del seu blasfemar és la mateixa que palpita dins l’engranatge de qualsevol llengua: és generativa. I com que en el renec també hi ha matisos, com que els humans tenim la mania de passar del llenguatge de les coses al de la parla, i l’esperit despert demana varietat, l’amo comença el dia deposant en Déu, i prou, manso. Però a mesura que passen les hores va destriant part de la divinitat, per diversificar l’improperi. Així, a mig matí ja s’ha cagat en el cap –de vegades diu cervell, cosa que a mi em provocava una imatge prodigiosa–, damunt la cara, sobre el cor, a la sang, i fins i tot dins el cul, de Déu. Acabada l’anatomia divina, l’individu recorre a la família del pobre Senyor, i defeca als peuets del Nen Jesús, obliga la Verge a infantar un tramvia, li treu els ulls a l’Esperit Sant o s’escorre a la cabellera de sant Josep.»

Adrià Pujol Cruells, Picadura de Barcelona

22 d’agost 2017

Tard


«Sempre escrivim els nostres llibres massa tard.»

Jules Renard, Els burgesos són sempre els altres. Del Diari de Jules Renard (1887-1910) [Selecció i traducció d’Antoni Clapés]

21 d’agost 2017

Antigregarisme


antigregarisme

Penjolls a les antenes
quan deixa de ploure.

Han renunciat a gotellades
refusen el ritme repicat
i busquen la solitud del sacrifici.

Poc a poc es suïciden elegants,
escriuen el breu trajecte.

Sincopat batec d’aigua estavellada.




18 d’agost 2017

La llum


en resum

                  No hem compartit suficients silencis.
                  Manel-Claudi Santos

aprendré a morir
al final
de tant de viure

la llum que passeges
porta-me-la aquell dia


Eduard Carmona, del seu blog Pam i botxa

17 d’agost 2017

Els modestos


«Porta compte amb els modestos: no t’imagines amb quin orgull tan sensible tenen cura de les seues debilitats.»

Arthur Schnitzler (citat per Enric Iborra al seu blog la serp blanca

16 d’agost 2017

Està fet


Un poema es un suspiro sin opresión de pecho
Cuéntame tú los dientes y está hecho

Gerardo Diego, fragment del Poema a Violante,  a la revista Favorables París Poema (núm. 1, juliol 1926, fundada per Juan Larrea i César Vallejo)


15 d’agost 2017

14 d’agost 2017

Oblit



Portes i finestres cegues
balcons barrats
lliurats a l’amnèsia.

A dins, la runa.

L’oblit floral de la pols.





11 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (V)


Suite Smith


IX

De tots els tramvies
de tota ciutat coronada de cafès
dins de les fantasies andaluses
de la coberta dels llibres
pendent només de la teva obsessió
a les lleixes del teu transitar entre enllocs
trobes per fi la teva Terra
allà on Natura vol dir cos
pàtria de sang i d’ossos
faldilla de la mare impossible
mà estrangera que vas deixar passar
totes les secrecions de paper i formes.
La barca d’en Cravan .

La teva Terra ets Tu.


X

Quan llavors,
confondràs les branques
amb les aspes de Tórtola Valencia.

Amb les ungles
et farà un gravat a la lluna.

El darrer ex-libris
serà efímer com la teva llum.


10 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (IV)


Suite Smith

VII

Al castell de la follia
voldràs fer la màscara
de les segregacions
i et faran passar per rius de malaltia.

Però saps que tens raó
que no et fan cas però ets
(ho saps amb el fulgor de l’herba)
la sola mania de fer-te a tu mateix
autoretrat constant.

Escultura, ceràmica del cos,
oh dandi etern
prest a no fer el plec d’aquest vestit
decidit llapis als dits
malgrat les ambulàncies
malgrat la cova blanca.


VIII

Amfitrió atent d’alada aura
al saló indòmit de la meva ignorància
atures taxis com qui rega un test.

En aquest pou del que no sé
hi ha ombres que et van plaure
en el lent esdevenir americà.

Després el dies se’t van fer llargs
els mesos trens bala.
El temps eren paperets
àpats a la gàbia del jardí
olor de terra molla
un raig de font a la cara.

A la cerimònia del vent
els núvols convocaven l’escultor.


09 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (III)


Suite Smith


IV

Escrius nu mentre el Sol.
La pell epifania.
Señor Ismaël Smith
Sevilla.

David acarona Goliat
i voldria que el fes seu
com Leda fuig de Zeus fet cigne
però vol ser coberta
d’esperma diví.
Així voldries els cossos.
Còpula tel·lúrica
de burins i cisells
segons el teu designi.


V

Estrips de paper
microgrames
traç fanàtic.

Petits plànols del tresor
d’allò que et creix a dins
i llaura voreres de les ciutats
que t’han fet de provador.


VI

Barret al pit
vols salvar l’home del càncer holístic.

Invoques els cossos nus
només amb anells als dits.
Cant. Pregària oferta
a la Natura exacta de la curació.


08 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (II)


Suite Smith 


II

Dits com garlandes
et floreixen ex-libris als palmells.
A l’hora del te
al casino dels desemparats
tens miralls a cada llibre.

Línies sinuoses
dones i perles Riverside Drive avall.


III

Transmigrat, el cos se’t fa lleganya.
Et masturbes per l’enveja de no ser.
El traç idealitza la branca més florida.
El cos inherent. El cos malgrat
la migranya de les adulacions buides.


Cossos et baixen per l’aixeta dels dits.

07 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (I)


El passat 28 de juny es presentava a la Sala Oval del MNAC la caixa d’artista FONS, ARMARI I FIGURA PER ISMAEL SMITH, resultat de la investigació que, des de 2015, ha dut a terme el col·lectiu El Palomar, liderat pels artistes Mariokissme i R. Marcos Mota.


Mariokissme i R. Marcos Mota (El Palomar) et moi el dia de la presentació

A l’inici del projecte, a l’enyorat estudi El Palomar del carrer Elkano del Poble Sec, es van exhibir materials que El Palomar havien recopilat sobre la figura d’Ismael Smith (Barcelona, 1888 – White Plains, Nova York, 1972) i també es van organitzar xerrades i conferències. Jo desconeixia l’existència d’aquest artista i va ser tota una revelació. Una biografia apassionant mereixedora d’una novel·la, i una obra al marge que ara es reivindica al propi MNAC amb l’exposició antològica Ismael Smith, la bellesa i els monstres, comissariada per Josep Casamartina i Parassols i que es podrà visitar (recomano fer-ho amb fervor) fins el 17 de setembre d’enguany.

El Palomar, mitjançant el seu Laboratori Smith, va oferir a tothom que hi estigués interessat el poder col·laborar amb el projecte des de diverses disciplines. Jo ho vaig fer mitjançant una suite poètica, Smith Suite. I és un plaer que el poema s’hagi publicat dins d’aquesta caixa que inclou material d’altres col·laboracions realitzades per: Enrique García Herráiz, Manuel Segade, Luis Antonio de Villena, Pedro Alberto Álvarez Martínez, Col·lectiu Ooze, Francisco Godoy Vega, Sergio Zevallos, Raimundi Intelligibilis, ¥€$si Perse, Ignacio Lapin, Laia Estruch Mata, Josep Casamartina, Isabella Antonelli, Txema Romero, Narcissique Couture, Amilyss Liddell, Sebastien Esteban, Leo Passer, Mar Pons, Belo C. Atance, LaCris, Manolo Borja Villel, Maria Teresa Guasch Canals i Juanjo Lahuerta.




La caixa inclou també un documental sobre la figura d’Smith que vam poder veure estrenar aquella nit al MNAC (aquí podeu veure’n el tràiler).

Vull agrair a El Palomar el fet d’haver conegut Ismael Smith i la seva gentilesa en incloure el meu poema en aquest objecte fantàstic.

Al llarg d’aquesta setmana publicaré aquí aquesta suite poètica completa. Aquí la primera part:


Smith Suite

Jo crec en mi mateix i en ningú més
Ismael Smith

I

Erraves pel nou
teixies amb mans de nen
de gel
cal·ligrafies corbes.
Dibuixaves coltells de vellut.
Et ferien els ulls
i dins teu hi ballaven les dones noi del teu suplici.

Als embornals
ja s’hi precipitaven els crits del teu final.
Munions de màscares
pregaven pel teu udol emmirallat.

Narcís fugies
empès per les faldilles maternes
pel volcà de plecs que t’amagava el misteri d’estar viu.
La seva mirada tornavís
vessava fluxos densos i inevitables.
Fugies. Però endins.