23 de desembre 2009

Parèntesi postal


Ara venen dies d’excessos gastronòmics, empesos per copes de totes les mides i continguts. Donat que cal ser prudent i no abusar, em dedicaré en exclusiva als plaers (inclosos els culinaris i etílics) deixant el blog en guaret fins el 2010. Fins l’any que ve.

22 de desembre 2009

Escriure


[...] (“escribir es intentar saber qué escribiríamos si escribiéramos”, decía Marguerite Duras) [...]

Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía

21 de desembre 2009

Batec de solitud


Ahora sé
que estas calles nos han hecho solitarios
y nuestro corazón
tiene el pulso amarillo
de las maderas lentas de un tranvía.

Luis García Montero, del poema Como cada mañana

18 de desembre 2009

Si et somnien


“Caminó contra los jirones de fuego. Éstos no mordieron su carne, éstos lo acariciaron y lo inundaron sin calor y sin combustión. Con alivio, con humillación, con terror, comprendió que él también era una apariencia, que otro estaba soñándolo”

Jorge Luis Borges, Las ruinas circulares

17 de desembre 2009

Visió de la vida


La vida es el naufragio de una obstinada imagen
Que ya nunca sabremos si existió,
Pues sólo pertenece a un lugar extinguido.

Francisco Brines, del poema La piedad del tiempo

16 de desembre 2009

Això d'escriure


Escric per la manera de cremar memòria
per la víscera etèria d’explicar
i pel verí gelatinós
de l’absurd que algú m’escolti.

Les paraules em fan costat
el seu record sembra planures
en aquesta paret de maons blancs
on hi escupo mil pintures
que creixen de no sé on
i prenen formes abruptes.

15 de desembre 2009

Nadal futurista


Ah!, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i, manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!

I si plogués, darrera una cortina
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs
Tothom digués que som de rel divina!

O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells
Mentre els estels fan niu al cim dels tells

I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes!

J.V. Foix, de Sol, i de dol

14 de desembre 2009

El conte de Nadal d'enguany


Reciclatge nadalenc.

Vaig ser conscient de la meva existència de sobte. El meu primer record és un tros de paper de plata davant meu. A un costat, un tou fragant de molsa. A prop tres congèneres, en aquest cas inanimats. Tan hieràtics com els tres pastors vora una foguera falsa, amb una petita bombeta vermella per fer veure que hi ha foc. Sí. Ho heu endevinat. Vaig prendre consciència de mi mateix en un pessebre, essent un be. Per què només jo? Per què un be i no el caganer, el rei Melcior o el bou o la mula? Per què la resta de figures no tenien vida i eren simplement plàstic? Preguntes retòriques en tot cas. Ni ho sé ni ho vull saber. L’única certitud és que estic fet de plàstic amb consciència pròpia. La vida s’ha d’agafar tal com ve; em sembla que la majoria dels humans en diuen conformitat, resignació, principi de realitat i altres conceptes que venen a significar el mateix si fa o no fa. Es veu que uns que es diuen filòsofs hi reflexionen a bastament des de fa segles. Potser si fos un filòsof podria escriure un tractat sobre el tema, un altre. Però no he estat cridat per aquestes altes missions i em limito a existir com a plàstic conscient, que no és poc i ja té prou tela per tallar.

La qüestió és que el pessebre on vaig formular de manera precària el meu particular cogito ergo sum era a un domicili. Un pis habitat per una família monoparental, formada per una tal Ginesta i una bessonada de crueltat inusitada, anàloga a la sevícia de qui els hi va posar els noms, relacionats també amb la diversitat botànica del país. La nena, Peònia; el nen, Espernallac. Un parell de salvatges que es dediquen a potinejar el pessebre tant com poden, a banda d’intentar dia sí dia també que sa mare mori víctima d’un atac de nervis arrel de les seves bretolades, dignes d’un hooligan alcoholitzat fins el deliri després de que el seu equip hagi perdut trenta a zero.

El dia de Nadal de l’any de la meva consciència marca un abans i un després en la meva vida. Després dels cafès i les copes, els adults estan mig estabornits per la ingesta massiva dels aperitius, l’escudella, la carn d’olla, el rostit i els torrons, a banda de les begudes pertinents i, en conseqüència, en un estat proper a l’estupor. La circumstància és aprofitada pel parell de monstres. L’Espernallac i la Peònia s’acosten furtivament al pessebre. El seu somriure malvat no fa presagiar res de bo. Acosten un aerosol de laca a un encenedor i la conjunció de tots dos ingredients provoca una deflagració considerable. La innocent representació l’epifania a Betlem esdevé Vietnam. Una onada de foc anorrea a tots els habitants del pessebre. Em cremo, em deformo i rebrego. Crec que si hi ha alguna cosa similar a la mort ha de ser aquesta. Perdo la consciència.

Més tard desperto dins una bossa. Comparteixo espai amb altres damnificats de l’Apocalypse Now domèstic i alguns envasos de plàstic. Hi ha moviment. Finalment ens llencen a un espai groc i enorme. Perdo el coneixement de nou. A partir d’aquest moment experimento un espiral confús, difícil d’explicar, un període de temps inconcret amb brevíssims brots de tèrbola lucidesa.

Torno a ser plenament conscient dins d’un paquet elegant. Sóc, però no sé què sóc. Tinc una nova forma que no identifico, d’un color fúcsia intens. Algú, sens dubte una dona, riu mentre obre el paquet que em conté. Una veu masculina li desitja bon Nadal. Un cop desembalat, premen uns botons que duc incorporats i experimento un agradable tremolor. Em toquen, em llepen, acaricio una pell suau i poc a poc vaig a parar a una cavitat calenta, lubricada i confortable, a la qual m’introdueixen entre esglais. Després els suaus vaivens esdevenen brusques convulsions, escolto un xiscle sord i finalment em treuen d’aquella cova pregona, tan sensual i agradable. L’home torna a dir bon Nadal. La dona, ara sadollada, torna a riure.

Penso que aquesta nova vida sí que és bona i no la de fer de puto be en un pessebre.

11 de desembre 2009

Fer feina


“Supongo que tengo una interpretación muy libre del "trabajo", porque creo que el solo hecho de estar vivo ya supone muchísimo trabajo para algo que no siempre quieres hacer”.

Andy Warhol, Mi filosofía de A a B y de B a A

10 de desembre 2009

Terror


L’autèntic terror és llevar-se un matí i descobrir que els teus companys d’institut estan governant el país.

Kurt Vonnegut

09 de desembre 2009

Respecte



Els camins de la publicitat són inescrutables. Després de veure aquest negoci de rentat de cotxes, no puc deixar d’imaginar-me a l’inspector Harry Callahan passant per davant i tenint temptacions més que serioses de treure’s de l’aixella el seu revòlver Smith & Weson Model 29 calibre 44 Magnum i buidar els sis projectils blindats en aquesta burla. I és que avui en dia ja no es respecta res...

04 de desembre 2009

Picasso


16 de diciembre de 1935

tan sólo el color
la abeja su freno muerde
tan sólo el olor
el pájaro su hoz ordeña
basta tan sólo con verlos retorcerse sobre la almohada
el amor fundiendo el metal del carril de la golondrina
tan sólo un cabello

Pablo Picasso, Poemas en prosa

03 de desembre 2009

Calendaris


De fa uns anys ençà no són infreqüents les iniciatives de diversos col·lectius que editen en aquesta època de l’any algun calendari. Sovint són almanacs reivindicatius o solidaris. Les persones que hi surten solen fer-ho amb poca roba, oferint al possible comprador l’incentiu de la poderosa musculatura del cos de bombers, la turgència de mestresses de casa o de ves a saber qui. Cap problema, tothom fa el que vol o el que pot i tots contents. Només faltaria.

En aquest sentit però, des d’un punt de vista una mica més pioner i extravagant, fa uns anys, amb els amics de l’associació Progula que, recordem-ho, en rus vol dir fer coses sense permís o bé absentisme laboral, vam decidir fer un calendari. Un calendari amb el nostre estil irònic i satíric. Finalment en van ser tres, corresponents als anys 2000, 2001 i 2003, amb la característica que cada fotografia s’acompanya d’un text que l’explica amb la intenció de fer somriure al personal.

No sé si algun dia en farem un altre. La qüestió és fer coses i passar-ho bé. El 2008 ens van editar un llibre d’històries pornohumorístiques i qui sap si en un futur dissenyarem globus aerostàtics amb forma de porró. La qüestió és que esteu convidats a fer-hi un cop d’ull (hi veureu els membres de Progula!).

02 de desembre 2009

Insomni


Com el raig de l’espelma
m’he aturat
amb lletra de mosca al paper.

La nit respira als terrats
la grua florida de gavines
remors, cotxes, un tic tac.

Ni dorms ni dorm la ciutat.

01 de desembre 2009

Especulació


"Si els automòbils hagueren seguit el mateix camí que els ordinadors, un Rolls Royce valdria 100 euros, faria un milió de quilòmetres amb un litre de benzina i explotaria un cop l'any matant a tots els seus ocupants".
Robert X. Cringely