Sense l’H jo no seria qui soc ni hauria pogut conèixer a tanta gent fantàstica. No poso noms que no acabaria.
En saber que els fills del capitalisme salvatge (sense
classe, amb un tarannà empastifat de covarda cobdícia) han acabat amb un espai
que ha estat tant important per a la poesia i per a tanta gent que ens hi
aplegàvem, esperant noves alternatives i amb una mala llet infinita i una
emprenyada monumental, he parit aquest poemet que té forma de desideràtum:
NÈMESI H
Si fos qui voldria ser
ordiria una venjança
amb sang freda magnicida
contra aquells que han profanat
el Temple de Ferlandina.
Faria venir dos servents
acostumats a la brega;
dos armaris de carn
de violentes idees.
Llavors en tindria prou
(mentre acarono la gata)
amb un gest i una mirada
afegint succintament:
“i que sembli un
accident”.
