31 de desembre 2015

Saber dormir


«El que sabe dormir es el que se entremete la almohada entre el hombro y la
mandíbula como si fuese el violín de los sueños.»

Ramón Gómez de la Serna, Greguerías


30 de desembre 2015

Problemes?


«Jo mai no he tingut problemes amb les drogues. He tingut problemes amb la policia.»


Keith Richards


29 de desembre 2015

Nit submarina


FOSSA 

Quan tu i jo dormim som com les balenes
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.

Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller,
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.

Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,

potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.

Melcion Mateu, Jardí amb cangurs


28 de desembre 2015

Fred


Qué frío hace en la tumba, hombre
qué frío no tener ya nombre
como el agua del río, como el roble
como el silencio que castiga el grito
y será para mí morir como un rito
y no como un hombre
sino como un roble.

Leopoldo María Panero, Poemas de la locura


25 de desembre 2015

La felicitació de l'anarquista


Gràcies a en Ferran Garcia vaig saber que l'any 1933 la revista satírica PAPITU publicava un recull de nadales de les quals vull destacar-ne la de l'anarquista. Avui, algun mitjà la publicaria?

La reprodueixo per facilitar-ne la lectura:

Traficando en dinamita,
siempre expuesto a un estallido,
construyo bombas de piña,
o un artefacto explosivo.

Truene, llueva o caigan rayos,
para servir a la nación,
contra guardias o cipayos,
hago la revolución.

Por mis nobles ideales
hago descarrilar trenes,
pongo bombas en los waters
y atraco los almacenes.

Pistola en mano os obligo
a descender del tranvia;
no os extrañeis, pues que os salude
en tan venturoso dia.

Que paseis las Navidades
entre el público alarmista,
rodeado de explosivos,
os desea el

                    Anarquista.

24 de desembre 2015

Escapar


«Es más difícil escapar del dinero que de la policía.»

Isidoro Valcárcel Medina


23 de desembre 2015

El mot


«El mot tot sol constitueix imatge.»

Jean-Christophe Bailly, citat per Feliu Formosa a A contratemps. Diaris.


22 de desembre 2015

Art poètica


ARTE POÉTICA
                                   A Vicente Aleixandre

La nostalgia del sol en los terrados,
en el muro color paloma de cemento
—sin embargo tan vívido— y el frío
repentino que casi sobrecoge.

La dulzura, el calor de los labios a solas
en medio de la calle familiar
igual que un gran salón, donde acudieran
multitudes lejanas como seres queridos.

Y sobre todo el vértigo del tiempo,
el gran boquete abriéndose hacia dentro del alma
mientras arriba sobrenadan promesas
que desmayan, lo mismo que si espumas.

Es sin duda el momento de pensar
que el hecho de estar vivo exige algo,
acaso heroicidades —o basta, simplemente,
alguna humilde cosa común

cuya corteza de materia terrestre
tratar entre los dedos, con un poco de fe?
Palabras, por ejemplo.
Palabras de familia gastadas tibiamente.

Jaime Gil de Biedma, Compañeros de viaje


21 de desembre 2015

Vetlla


Vetllar el paper.
Embolicar els mots en fuga.

Com pols de formigonera,
s’envolen en remolí tossut.

Voldria un gos petit per encalçar-los
però el gos em fuig.

Em sento estàtic, ple de llum.
Com un puticlub de carretera.


18 de desembre 2015

Tórtola Valencia


Un fuego de rubíes todo tu cuerpo inflama
diríase que sangre te corre por sudor...
La pasión de tus ojos ha encendido su llama
y toda tú te abrazas en un juego de amor...
Si Salomé volviese de los infiernos rojos
(donde es flor de las llamas su ardiente corazón)
al sentir en sus ojos el fuego de tus ojos
diría que el infierno está en tu corazón.
Y luego, cuando viese tu danza de los velos
sentiría el tormento del fuego de los celos
y en vez de la sangrienta cabeza de Johanan
¿Pediría tu alma al Tetrarca Satán!

Ramón Gómez de la Serna


17 de desembre 2015

Intermedi


INTERMEDIO

Entre una imagen tuya
y otra imagen de ti
el mundo queda detenido.
En suspenso. Y mi vida
es ese pájaro pegado al cable
de alta tensión,
después de la descarga.

Chantal Maillard, Lógica borrosa


16 de desembre 2015

Els béns suprems


«El pensamiento libre y profundo, que aspira a comprender la vida, y el desprecio total a la estúpida vanidad del mundo, son los dos bienes supremos que el hombre conoce.»

Anton Pàvlovitx Txékhov, La sala número seis [traducció de José Laín Entralgo]

15 de desembre 2015

En un vell país...


DE VITA BEATA

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Jaime Gil de Biedma


14 de desembre 2015

La mar del sofà


Vora la mar del sofà
el finestral
clava tots els llums.
Abasto la fosca impossible.

Horitzó a la butxaca,
ulls forasters,
torno a llegir les pàgines del paisatge.

Busco indicis
devastacions antigues
el text espiral als ulls
de les tempestes dels altres.

La roba estesa mai no és igual.
Tampoc, diuen, les muntanyes.


11 de desembre 2015

GRAN GALA FUNERÀRIA DE LA REVISTA MALES HERBES


Demà dissabte 12 a les 12 del migdia

Al Bar 134 (C. Torrent de l'Olla, 134 de Barcelona)

Presentació del núm. 10 de la revista i enterrament de la mateixa.

He col·laborat amb Les Males Herbes en els seus cinc darrers números. Constato, doncs, que la meva col·laboració ha estat fatal de necessitat.

Llegiré el darrer relat acompanyant a dos bèsties pardes, impresssionants, pirotècniques. Dos tòtems vius. Dos referents psicopàtics. Dos animalots salvatges: Max Besora i Roger Pelàez.

Tothom hi serà benvingut.

PD. Diuen que s'ha d'anar vestit de negre per donar més solemnitat al dol per la desaparició d'aquesta revista que ja és llegenda. Us he de confessar que no em serà difícil.

10 de desembre 2015

Mediterrani


«El mediterrani viu sempre a punt d’anar-se’n de la terra ferma, i aquesta constant disposició d’esperit fa de la seva terra un gran vaixell. Els pobles mediterranis parlen sobre la terra ferma com si estiguessin en alta mar, llurs llengües són explosives i sonores com l’esclat del sol i el petar de les onades.»

Josep Palau i Fabre, Vides de Picasso. Assaig de biografia pura.


09 de desembre 2015

Aquesta tardor


El niño ofrece sus ojos a los tallos del viento

Deshechos como lechos profundos de gestos pero descarnados
dejando caer nuestras paredes a lo largo de nuestro cuerpo
en este otoño que no osa llenar la distancia entre tus manos
en este otoño desfigurado por el color de mis desvelos

Paseando las sombrillas de un viento de carne mis cicatrices
han olvidado sus llaves en los furtivos reflejos de las aguas
pero la canastilla que flota allí llena de pestañeos efímeros
me indemniza de tantas y tantas puertas cerradas detrás de ti

Comparte tú mi angustia y mis banderas llovedoras
vela por el canario que persigue su flauta entre mis huesos
que come y bebe las tardes en los huecos de una lengua ausente
exponiéndose a ser sorprendido demasiado lejos de mi sueño

Juan Larrea [versió de Gerardo Diego]


08 de desembre 2015

Juan Gris explica la pintura


«Para mi, la única posibilidad de la pintura consiste en la expresión de ciertas relaciones entre el pintor y el mundo exterior, siendo el cuadro la asociación íntima de esas relaciones entre sí, y con la superficie limitada que las contiene.»

Juan Gris, fragment de Pintura, a la revista Favorables París Poema (núm. 1, juliol 1926, fundada per Juan Larrea i César Vallejo)


07 de desembre 2015

El buit de Púbol


Truca’m al telèfon de llamàntol.

Dels nusos dels edificis ,
de les gàrgoles pobres del maó,
vull saber quines antenes
quina perduda màgia
guia el dibuix dels falciots.

Saber-ho seria abastar el llom dels núvols
aixecar la pell del mar
escriure amb els cignes del teu viatge
dir la garota
fer-ne fum i genoll.

Truca’m al telèfon de llamàntol.

Truca’m i t’explicaré
perquè erres perdut
perquè et van raptar
i no ets a tocar de Gradiva.

Però hauràs de dir-me això dels falciots
sinó
no cal que truquis.


03 de desembre 2015

Ser-hi


VERTIGEN

¿Què signifiquen, cor meu, les capes de sang
I de foc, i mil morts, i els allargats crits
De ràbia, sanglots de l'infern capgirant
L'ordre; i l'Aquiló encara damunt els enderrocs

I tota venjança? Res!--- Però sí, tota encara
La volem! Senadors, prínceps, industrials,
Caieu! Poder, justícia, història, avall!
Ens és degut. La sang!, la sang!, la flama d'or!

A la guerra, al terror, a la venjança,
Esperit meu! Fruïm en els mossecs! Passeu,
Repúbliques del món! Emperadors,
Regiments, colons, pobles, prou!

¿Qui ha de remoure els rombolls de foc fer
Sinó nosaltres i els qui imaginem germans?
Veniu, amics romàntics: això ens agradarà.
Poc treballarem mai, ah onades de foc!

Europa, Àsia, Amèrica, desapareixeu.
El nostre pas venjatiu tot ho ha ocupat,
Ciutats i camps! -Serem esclafats!
Saltaran els volcans! I el Mar apallisat...

Oh, amics meus! -Cor meu, ben segur, són germans:
Negres desconeguts, si marxàvem! Anem!
Anem! Oh dissort! Sento cruixir la vella terra
Damunt meu cada cop més vostre! La terra s'enfonsa.

No hi fa res! Jo hi sóc! Hi sóc sempre!

Arthur Rimbaud [versió de Joan Brossa]  


01 de desembre 2015

El millor destí


El mejor destino que hay es el de "Supervisor de nubes" acostado en una hamaca mirando al cielo.

Ramón Gómez de la Serna, Greguerías

30 de novembre 2015

Va ser una efemèride


En aquest recital, que en sí mateix ja va ser una efemèride (aquí, la crònica), vaig tenir el plaer de llegir un experiment poètic dels que més m’agrada fer. Manllevar versos d’altri i provocar l’aparició d’un nou poema del qual no he escrit ni un sol mot. Malgrat tot, no deixa de ser un nou poema que no existia i, per tant, també el concepte d’autoria es pot posar en qüestió. Poesia de voltor?

En aquesta ocasió vaig partir de la data de l’efemèride: 25.11.2015. Si en sumem tots els dígits dóna 17. I a partir del 17 vaig muntar el dispositiu poètic que, com sempre que faig aquestes coses, no deixa de ser un homenatge a Oulipo.


El punt de partida: documents word on vaig enganxant poemes que trobo per la xarxa d’autors que m’interessen. Seguint l’ordre alfabètic amb què són desats, agafo els primers 17 autors, dels quals faré servir la totalitat o part del vers número 17 del primer poema de cadascun. Si el primer poema no té prou versos, continuo comptant fins a trobar-lo en el següent.
Així, els 17 versos del poema resultant són manllevats, per ordre, dels següents poetes:


  1. Agustí Bartra
  2. Albert Ràfols Casamada
  3. Àngel Terron
  4. Anna Aguilar Amat
  5. Anna Gual
  6. Bernat Munar
  7. Biel Mesquida
  8. Blanca Llum Vidal
  9. Dolors Miquel
  10. Elies Barberà
  11. Ester Andorrà
  12. Esther Vallès
  13. Felip Demaldé
  14. Feliu Formosa
  15. Genís Cano
  16. Guillem d’Efak
  17. Jaume Pérez Montaner

I el poema resultant diu així:

Trigareu, orenetes,
com espases enlaire cavalcant per nuvolades
groc blanc vermell negre
(i imagino altres dones
així, sense obstacles).

Ser el germen d'alguna cosa ens du més enllà de la veritat
Suràvem confegits dins el mirall del passadís
i d'aigua salada.

Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
i als carrers, vaticinis, veus...
i l'avorriment, si vols
en el que ha mort la vida
on les paraules xiulen com l'hèlix
udol o refilet.

Verge estergida de l'escala
llevau-me aquesta palmera
per clots ombrívols.


27 de novembre 2015

Enyor


PLAY BACK

El cel sembla un pedaç de lona blanca.
No haurem sabut ser lliures. Freturosos,
hem obeït a impulsos que ens dictaven
oracles atziacs com aquests àmbits
de crisantems i boira. Com enyor
cafès cosmopolites de països
imaginaris, des d’on no he de veure
jamai la lluna de gener dels versos
innovadors que no hauré escrit. O, tènue,
la pluja contra un malva de bells dies
ficticis, dones que no he conegut.

Antoni Vidal, Bandera blanca


26 de novembre 2015

Cec de mi



Mai no m’he volgut conèixer
sempre he estat cec de mi
allà m’he trobat discret
com un pretèrit simple
i perfet
com haver viscut
i inútil
com no saber-ho

Eduard Carmona, Llibre dels errors


25 de novembre 2015

AVUI 25N, a l’Horiginal: EFEMÈRIDES RELATIVES!


Avui, 25 de novembre, l’Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, hO.r.i.n.a.l., ens convida a jugar amb les efemèrides.

L’atzar del calendari produeix  perverses associacions (tan suggerents com allò del paraigua i la màquina de cosir...) que per la via de l’absurd, ens obren la finestra creativa. 

Avui és un dia de micro obert.
Obert a totes les especulacions del calendari.
Obert a les casualitats amartellades.
Obert a l’atzarosa manipulació del temps, l’espai i la poesia pròpia, la poesia d’altri, la poesia apòcrifa, la poesia experimental.
Obert a la sana especulació poètica.

Juguem amb el 25 de novembre! Regaleu-nos les vostres elucubracions!

I recordeu que sempre estarem salvats pel lema que avui, 25 de novembre, s’escau més que mai:

Se non è vero, è ben trovato!

Serà avui a l'Horiginal, a les 20.30, al C. Ferlandina, 29 (molt a prop del Macba)

24 de novembre 2015

demà: 25N a l’Horiginal: EFEMÈRIDES RELATIVES


Demà, 25 de novembre, l’Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, hO.r.i.n.a.l., ens convida a jugar amb les efemèrides.

L’atzar del calendari produeix  perverses associacions (tan suggerents com allò del paraigua i la màquina de cosir...) que per la via de l’absurd, ens obren la finestra creativa. 

Demà serà un dia de micro obert.
Obert a totes les especulacions del calendari.
Obert a les casualitats amartellades.
Obert a l’atzarosa manipulació del temps, l’espai i la poesia pròpia, la poesia d’altri, la poesia apòcrifa, la poesia experimental.
Obert a la sana especulació poètica.

Juguem amb el 25 de novembre! Regaleu-nos les vostres elucubracions!

I recordeu que sempre estarem salvats pel lema que el 25N s’escau més que mai:

Se non è vero, è ben trovato!



23 de novembre 2015

Claus


Claus inútils.
Història morta d’un pis.

Pols als clauers:
mètode del temps
d’explicar-se amb ferro.

Cartes sense bústia
la tenebra dels panys.


20 de novembre 2015

Endins de la terra


COM M'AGRADA

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!


Màrius Sampere, Si no fos en secret. Antologia poètica de Màrius Sampere a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana

19 de novembre 2015

Fa trons


‘AREIA ESCRITA’

Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l’illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.

                      No ho dubtis:

Viure és més que existir.

Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M’invent l’eternitat.
Fa trons.

                      Plou terra.

Ponç Pons, Pessoanes


18 de novembre 2015

Porta al vent


ebria del silencio
de los jardines abandonados
mi memoria se abre y se cierra
como una Puerta al viento

Alejandra Pizarnik, Aproximaciones (a Poesía Competa)

17 de novembre 2015

Realitat


“En el cine, como en tantas cosas de la vida, lo que de verdad tiene sentido es prolongar el gesto y la figura más allá de la derrota que diariamente nos infligen el tiempo y la muerte: la realidad.”


Juan Marsé, citat per Jordi Bernal a l’article El cine según Juan Marsé; diamantes entre el serrín (Jot Down Magazine, agost 2015)

16 de novembre 2015

Pinball


Semàfors nous
rasants i voltes
encofrats
bastides noves
embornals.

Com bar pintat de nou
hi reconec topants
enyoro taques
fums antics
asprors
taules de sempre.

Dels rodals de got,
olímpics rastres de la por,
mai no en faran net
però.

Tot muta i tot hi és.

Reboto pinball en un joc sense sortida.


13 de novembre 2015

PONERSE AL DÍA a un altre Festival



Ponerse al día forma part de la selecció oficial del  EVOLUTION! MALLORCA INTERNATIONAL FILM FESTIVAL, que s’està celebrant a Palma de Mallorca fins el 15 de novembre d’enguany (el programa complet aquí).

Demà, dia 14, dins la secció International Spanish & Drama Shorts, al Cineciutat de Palma, a partir de les 19 hores, projecció de Ponerse al día.

Alea iacta est!

Cineciutat
C. Emperadriu Eugènia, 6
Palma de Mallorca
Dissabte 14 de novembre a les 19 h.





12 de novembre 2015

La malifeta


60

Sembla un càlcul fet a posta:
la durada d’un vivent
és la justa per aprendre,
per saber a bastament
el gros de la malifeta
que els déus varen disposar...
L’estultícia és instal·lada
tot al llarg de l’univers
i les dones, certes tribus
de la banda de ponent,
malden per reproduïr-ne
un per un, els fonaments...
Cosa més agafadissa
no se’n troba sinó al Feu.


Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge

Foto: Assumpció Gloriosa, Ocaña 1982

11 de novembre 2015

Servents


«Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos. I més gran que cap a ells mateixos, evidentment.»

Serguei Dovlàtov, La maleta [traducció de Miquel Cabal]


10 de novembre 2015

Si un dia


«Si un día, de pronto, comprendiésemos toda la literatura, sería el fin de la literatura.»

Juan Tallón, a l’article Adoro los prólogos, aunque los aborrezco (Jot Down Cultural Magazine, 26.02.2015)

09 de novembre 2015

Frontera


Pertinents mossegades
dibuixen la frontera.

Tatuatge plaer
cada marca.
Allà on la paret
se’n riu dels edificis
i es replega llençol
a l’avinguda dels cossos.


06 de novembre 2015

Poema a la paret


fràgil

Mots estesos al sol,
diàlegs fent la migdiada.
Tibo el fil
de veu-teranyina.
Et crido.
Te'm trenques.

Anna Garcia Garay


05 de novembre 2015

Possibilitat


Estàtica

No t’ho dic per res. Però crec
que convé que tenguis en compte
que hi ha una possibilitat
que moris sol,
amb els calçons cagats,
i que al teu cadàver,
emmortallat amb vòmit i sang,
sols el vetlli l’estàtica del televisor.


Josep Lluís Aguiló, Llunari

04 de novembre 2015

Final feliç?


«Ara vull parlar de les novel·les que acaben bé. ¿Què us semblen, així en general, les novel·les que acaben bé? A mi em molesten. Les novel·les que acaben definitivament bé, sense cap contrapunt, en les quals l’escriptor practica una sèrie de moviments rocambolescos o afegeix epílegs grotescos i coses així per tenir contents els lectors i poder vendre trilions de còpies de la seva caqueta, no m’agraden. Els escriptors de novel·les que acaben bé són escriptors que pareixen novel·les mortes perquè la vida mai no acaba d’anar bé, fins i tot quan sembla que sí que va bé la molt puta deixa alguna escletxa perquè recordis que, definitivament, no pot acabar bé del tot perquè, si no, no seria vida ni seria res més que una indignant novel·leta de merda.»

Miquel Adam, Torero d’hivern


03 de novembre 2015

Els llibres que no llegim


“los libros que no leemos están llenos de advertencias; nunca las conoceremos, o llegarán demasiado tarde.”

Javier Marías, Lo que dijo el mayordomo (a Mala índole. Cuentos aceptados y aceptables)


02 de novembre 2015

Ha plogut


Ha plogut.
Els llums es dupliquen.
Tot brilla amb la mentida de la nit.

Amb fulgor d’eufòria,
disfressat d’obsessió,
petjo la llamborda
atent al degoteig
dels rius efímers.

Carrers i edificis amarats
em duen el fang etern
memòria d’excavadora de gel
a les vísceres de les decisions
inevitablement tardanes.

I sempre torna a ploure.


30 d’octubre 2015

Venjança


"La falsificació del record és la venjança impotent que es pren la nostra memòria del caràcter irrevocable de tot esdeveniment."

Arthur Schnitzler (citat per Enric Iborra al seu blog la serp blanca)

29 d’octubre 2015

Responsabilitat


«El mecanismo de pensamiento grupal también diluye la responsabilidad, primando la consecución de consenso incluso por la vía de la presión sobre el discrepante. Más allá de solucionar el problema de manera efectiva, se trata de alcanzar un compromiso donde los intereses y la posición grupal de todos los implicados quede fuera de riesgo. Aunque le echemos gasolina al fuego. La historia de la humanidad es pródiga en encontrar figuras abstractas donde colocar la responsabilidad por cualquier atropello; Deus vult, o la Patria, el Mercado, la Compañía, el Partido, incluso la libertad, la seguridad o la coyuntura económica son utilizadas recurrentemente como fuentes de las que emanan decisiones arbitrarias o perjudiciales como sabrán todos aquellos que no hayan vivido en un sótano la mayor parte de su existencia.»

(Jot Down Mangazine, setembre 2015)