29 de gener 2010

Diagnòstic


Res greu, de moment tira
el metge no l’ha vist mai
si el veu tem que li digui
ais d’aquells que fan tant mal.

28 de gener 2010

Les pròpies limitacions


"El mundo me ha dado forma y yo he dado forma a lo que he podido"
Charles Bukowski, Fragmentos de un cuaderno manchado de vino. Relatos y ensayos inéditos (1944-1990)

27 de gener 2010

Madelman


De nou en nou
eren mecànics
pirates
astronautes
bussos
exploradors
soldats
espeleòlegs
mariners.

De petit imaginava
camps de concentració
lluites a mort
execucions
la tirania cruel del vencedor.

Ja sabia com era el món
mentre jugava
i no m’ha servit de res
(o només per escriure).



NOTA: la fotografia original és de la magnífica col·lecció de José M. Padilla

26 de gener 2010

El deure


- Què fas en aquesta vida?
- Molestar, bàsicament.
- Molt ben fet: és el teu deure.
Miquel Bauçà, Certituds immediates

25 de gener 2010

Pregària de l'Snooze


Vuit minuts
entre alarmes
terra de somni breu
pau sorda
fulgor immens de viure
tebi coixí de bebè.

Si us plau
atorga'm la gràcia
si us plau
de vuit minuts més.

22 de gener 2010

Més sobre això d'escriure


“Escribo como función. Sin ello me pondría enfermo y moriría. Es parte de uno en la misma medida que el hígado o el intestino, y tiene más o menos el mismo glamour.”

Charles Bukowski, Fragmentos de un cuaderno manchado de vino. Relatos y ensayos inéditos (1944-1990)

21 de gener 2010

Periodisme musical


"El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per a gent que no sap llegir"

Frank Zappa

NOTA: la fotografia està feta des de l’aparador de la Rockarchive Gallery Jordaan (Amsterdam) que tenia a la venda la fotografia original de Jean-Pierre Leloir.

20 de gener 2010

Cançó de la llista


El tro el llamp la tempesta
les pedres el gel el sotrac
els llibres la fotografia
la llum la fosca l’on vas
la llei el costum la trampa
la vorera l’antena el raïm
el fum l’obaga la llàntia
l’armari el mur els sentits
l’emoció la son el desori
la mandra la pena el dormir
la por l’ensurt la guitarra
la música l’hort el partir
el sexe l’amor el silenci
el terrat el sol el matí
el pal el cel la cisalla
la identitat el ruc el podrit
el mirall l’odi les ganes
l’angoixa la trampa la nit
el com el ser la mortalla
la vida la roda el destí.

19 de gener 2010

Salvador Dalí, 1930


“El principi de la realitat contra el principi del plaer; la posició veritable del veritable desesper intel·lectual és precisament la defensa de tot el que pel camí del plaer i a través les presons mentals de tota mena, pugui ruinar la realitat, aquesta realitat cada vegada més sotmesa, més baixament sotmesa a la realitat violenta del nostre esperit”.

Salvador Dalí, Posició moral del surrealisme

18 de gener 2010

15 de gener 2010

Cafè, copa i puro


De la llum d’abans
fotos color Kodak antic
a la capsa de fusta
que va fer l’avi.

Parents
desconeguts
tu mateix
ressuscitats al record.

Pinso de memòria
a la sobretaula dels vius.

14 de gener 2010

Conviccions


"Sólo tiene convicciones quien no ha profundizado en nada."

E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido

13 de gener 2010

Signes a l'espai


“No sería exagerado decir que se trata de una lectura cabalista de los objetos y las escenas cotidianas: cada puerta, cada casa, cada ventana clausurada, cada escena constituye un signo y ofrece una interpretación”.

Guadalupe Nettel, Descifrar el espacio (de la introducció a Lo infraordinario, de Georges Perec)

12 de gener 2010

Tòfones de memòria


Mentre miro per la finestra, mentre la llum de l’hivern fa que els grisos siguin més rics i el cel més sòlid, no sé per què, ni ganes de saber-ho, recordo una dada. Sovint la memòria ja ho té, això. Et sorprèn. És quan penses: no recordava que me’n recordava. Com si un estrany cuc furgués per la memòria amb la missió de fer-te avinent alguna cosa que s’havia enterrat com una tòfona, a resguard de la pròpia consciència, durant molts anys.

Per no allargar-me més. He recordat de sobte que no fa pas massa anys encara era vigent a Andorra una insòlita tradició medieval. Quan algú moria violentament, el jutge de pau, abans de manar aixecar el cadàver, havia de preguntar al mort, tres vegades, alhora que li donava un copet al cap, “Mort, qui t’ha mort?”. Si, com era d’esperar, el finat s’entossudia a romandre mut, es considerava que estava “ben mort” i ja es podia fer el que calgués.

Ja em direu si recordar això té alguna mena de valor. Jo diria que no, a banda de la curiositat i que, a Google, he descobert que a Andorra hi ha una discoteca de dos ambients que es diu “Mort, qui t’ha mort”. Allà els cops al cap te’ls dóna l’alcohol, suposo.

11 de gener 2010

Perills del fanatisme


El perfil del fanàtic (ja sigui religiós, esportiu, polític o de qualsevol altra mena) sempre m’ha encuriosit. Conèixer a persones que han renunciat al pensament crític em sembla fascinant. Però sempre en terreny neutral. Ja m’enteneu. Entres a un bar i al tercer glop de cervesa descobreixes algú amb una llum especial rere els ulls. Saps que després de creuar una mirada se t’acostarà i començarà el seu especial desplegament neuròtic. M’agrada escoltar des d’un distant respecte, fer les preguntes justes, demanar els aclariments suficients per semblar interessat. En aquestes situacions no val la pena discutir. Ara bé, només contemplo aquesta escena en aquests espais que em permeten, en qualsevol moment, mirar el rellotge i fotre el camp sense donar explicacions. Quan m’imagino a un sonat d’aquesta mena dins de casa la cosa varia. No podria mantenir aquesta actitud sabent que a dues passes hi ha la cuina, amb aquell ganivet de trinxar dins del calaix, tan a prop. No sé si m’explico.

08 de gener 2010

Zapatos en el muro


Fascinados por la literatura, resuelven escribir primero el fin de su amor y después someterse a su propio guión. Tras una calurosa tarde, cuando la alcoba ya no puede oler más a sexo, se visten y caminan plácidamente en silencio. Cruzan el Oberbaumbrücke. Bajo sus pies, el río Spree parece una sopa cocinada con sus recuerdos. Luego, en una destartalada terraza, beben sus últimas cervezas hasta que la noche les obliga a conversar. Han escrito que deben hablar de su futuro, de lo por venir. Especulan, dibujan sueños con tristes lápices de sonrisas. Cuando el cierre del establecimiento les obliga a levantarse, montados en la frágil levitación de la embriaguez, felices de ser fieles a sus propias palabras, se dirigen sin prisa hasta el viejo muro. La disciplina de lo escrito les obliga a caminar en silencio. Al llegar al final de la ominosa construcción, se besan por última vez y, tal como escribieron, tal y como leyeron después y ahora acatan, él se marcha formando una perpendicular perfecta con el muro sin mirar atrás. Cuando ya no puede verlo, ella se quita los zapatos, da media vuelta y regresa al puente. Siente su dedo deslizándose por el rugoso hormigón, sus pies sobre la tierra infame y, como dejaron por escrito en un arrugado papel que lucha por no zozobrar en el río de su memoria, se dice que ese momento es el inicio de todo lo demás.

04 de gener 2010

Primer dia dels quaranta-sis


Fa vent
xiula entre escletxes
em diu amb sordina
que potser sí que tot va bé.

Lluu la ciutat
rentada per gegants
daliniana exactitud de línies sense atmòsfera.

La memòria no té misteri
no té res
només el rebrec
a la pàgina de viure.

Tot està sempre per fer.