28 de maig 2010

Pantógrafo de palabras


Las horas de lectura junto al suave deslizarse del paisaje urden la conjura y vencen a los párpados. Sueña que las palabras del libro se despliegan formando raíles de letras. La memoria identifica las páginas que le han acompañado en cada tránsito. Tras despertar los campos y las ciudades siguen huyendo tras el cristal. La veracidad de lo soñado inunda sus certezas. Se sabe entonces esclavo de lo leído y viajado, del desplazarse sobre letras y traviesas, en manos de una Penélope que teje y desteje su destino hasta que los trenes quieran.

27 de maig 2010

Reunions


“Algunas reuniones se celebran para acreditar un trabajo que realmente no se hace. Otras, en cambio, comentan los expertos, manifiestan ciertas dinámicas asamblearias para justificar la participación de jefes intermedios en la toma de decisiones, cuando buena parte de las veces la decisión ya ha sido tomada de antemano en otros despachos. Otras se convocan para delegar ciertas funciones pero en verdad esconden la escasa confianza hacia el personal de escalas inferiores. Y otras son una forma de ir pastoreando elementos que no funcionan correctamente.”

Josep Garriga (de l’article Salve a su empresa del mal de la 'reunionitis',
EL PAÍS, 18/05/2010)

26 de maig 2010

Coses que odio (3): Powerpoints "bonics"


Diuen que en Nobel va inventar la dinamita per acabar amb les guerres. A banda de la ingenuïtat que això suposa, l’exemple em serveix per reflexionar sobre els usos nocius que es poden fer d’eines que, d’entrada, són grans troballes de la humanitat. Heus ací, verbigràcia, el correu electrònic. Des de l’adveniment d’aquest mitjà del qual sembla que ja no en podrem prescindir, hi ha qui en fa ús per torturar els seus congèneres. Gent que es creu molt graciosa i profunda i humanista pel fet de reenviar de manera indiscriminada powerpoints que creuen bonics i que ajudaran a fer un món millor.

Acostumen a contenir imatges tòpiques i de mal gust: paisatges nevats, postes de sol que fan oi de tan vistes, platges paradisíaques, boscos ombrívols. Si entrem en el món dels animalons no hi falten gatets preciosos o gossets entendridors. Em repugnen especialment aquells que centren la seva imatgeria en bebès de totes les races. La voluntat de ser breu no em deixa allargar-me, però ja veieu per on vaig. En aquest sentit, la música que acompanya a les imatges és també a bastament carrinclona.

Però quan anem al text, la cosa ja fa venir, amb perdó, caguera. Poden ser cites cursis (ometré autories per no assenyalar). Però el pitjor són els textos anònims que tenen la pretensió de fer reflexionar sobre la bondat humana, que prenen forma d’homilia, que ens diuen que cal aprofitar el temps, que el sol surt cada dia, que ens insten a ser cada dia millors, etcètera. La cosa entra de ple en el món de la repugnància si, a més, al final et diuen que has de reenviar aquella excreció ridícula a no sé quantes persones per tal d’obtenir favors materials o esotèrics, amb exemples demencials sobre què et pot passar si ho fas o si no ho fas, quan el gran missatge pren la forma d’amenaça i es mostra contradictori amb la pretesa bonhomia inicial.

No tinc res en contra dels bons desitjos en general. Són tan inofensius com inútils. Però aquests correus perpetrats per persones sense imaginació i reenviats per persones que encara en tenen menys em posen de mala llet. Sí, sí, sí: els odio.

25 de maig 2010

Actualitat


XLIII

Bords i girajaquetes
demagogs, titafluixes,
se senten convocats
entorn de la carronya.
Tant com veuen suar
el cos de l’adversari,
més reclamen medalles
i més tensen la soga
a compte del país.

Que els pengin de la soga.

Sebastià Alzamora, La part visible

21 de maig 2010

Coses que odio (2): On ets?


Aquesta és la primera pregunta que més es fa quan es truca a un altre al mòbil: on ets? És a dir, no és suficient poder contactar amb la persona que es vol, sigui on sigui, sinó que a més sembla necessari saber la ubicació exacta de l’altre. Des d’aquest punt de vista, podem afirmar que és una pregunta que neix amb el mòbil. Amb els fixes es pot preguntar, evidentment, però qui ho fa queda malament. Queda com un ignorant o un tarambana d’aquells d’emmarcar i no treure-li la pols mai més.

On ets? A mi la resposta que em ve al cap sempre que em fan aquesta pregunta és la mateixa: i a tu que t’importa? Tot i que sovint responc amb l’absurd, que és una manera de dir el mateix. Puc fer un homenatge a la cultura popular i tradicional catalana: sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou. Puc fer referència a la ciència ficció: sóc al tercer anell de Saturn, fent una paella amb la Catherine Zeta Jones. Puc ser desconsiderat: A un bar, explicant a un desconegut que precisament ets una de les persones més idiotes que conec. Puc abusar de la confiança d’un amic: Aquí, gaudint mentre la teva estimada em fa un francès. Depèn de com va el dia, de quines ganes tinc de ser més o menys desagradable o irònic. Però el meu missatge sempre ve a dir el mateix: i a tu què t’importa?

On ets? Al meu blog, explicant a ves a saber qui que odio que em facin aquesta pregunta.

20 de maig 2010

L'univers


II

Aprendamos la lección del Mundo
su gran contradicción es el secreto
de todas las contradicciones
sin remedio:
ser unitario
y diverso.
¿Un mito
el universo?

Jesús Lizano, Florecillas (Lizania: aventura poetica, 1945-2000)

19 de maig 2010

Retrospectiva



Solcs de la pell
furguen endins
records inevitables
sòlids regalimen
coral·lins.

Si m’hi acosto
destrals
punxen i tallen
m’esbudellen
pèrfids bisturins.

Massa rimes en tant drama
massa tolls de desgovern
massa tràilers que semblaven
grans històries
després res.

18 de maig 2010

Imaginació, memòria i literatura


"Y fue entonces, todavía en años de aprendizaje de quién les habla, cuando la imaginación echó una mirada sobre aquel expolio de la memoria, y le tendió la mano. Era una labor complementaria, en todo caso, porque imaginación y memoria, para el escritor, son dos palabras que van siempre entrelazadas, y a menudo resulta difícil separarlas. Ciertamente un escritor no es nada sin imaginación, pero tampoco sin memoria, sea ésta personal o colectiva, esté proyectada en la novela histórica de fecha más remota, o en la literatura de ficción científica más futurista y fantástica. No hay literatura sin memoria. Incluso la memoria trapacera puede hacer buena literatura. La tan reiterada advocación "hay que olvidar el pasado", lógicamente no se aviene con la naturaleza y la función de la escritura. Hay que acotar nuevas parcelas de la memoria, hacer más denso el laberinto, cuidando, pues, de dejar una traza de hilo, como hizo Teseo aquella vez, para poder volver al exterior, y contarlo. Sobre todo, en lo que a mí respecta por lo menos, persistir en la búsqueda de algo, que nunca he sabido definir, pero que tiene que ver, por encima de cualquier otra finalidad, con alguna forma de belleza".
Juan Marsé (discurso de la ceremonia de entrega del Premio Cervantes 2009)

FONT: www.soitu.es

17 de maig 2010

e-poema


La Vanguardia ha tornat a convocar enguany el concurs d’e-poemes (no poden tenir més de 8 versos). El que vaig enviar ha estat seleccionat i publicat tant a l’edició digital com a l’edició impresa d’ahir diumenge dia 16. Aquí el teniu:


Metabolisme

Instant d’absolut de tot
d’un tot perfecte i ple.

Empassa el moment
fagocita’l
no en deixis res.

De la felicitat
com del porc
tot s’aprofita.

14 de maig 2010

Coses que odio (1): Caballero


Per iniciar aquesta sèrie de petites reflexions sobre allò que odio (que pot arribar a ser infinita: cosa de ser irascible i vehement, suposo) trio el tractament que em donen a determinats llocs. A mi m’emprenya que em diguin “caballero”. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua, defineix el mot, entre altres accepcions més vinculades a la noblesa o la caballeria, com “Persona de alguna consideración o de buen porte”. Per tant, a priori, estaríem davant d’una mostra de cortesia i respecte. Evidentment, millor que et diguin caballero que cul d’olla. A priori.

Però a determinats bars, la política dels quals obliga als cambrers a dirigir-se als homes d’aquesta manera, tinc la impressió que em diuen caballero amb el mateix to commiseratiu que si em diguéssim “gos merdós”. Igualment em passa amb els agents de seguretat de l’aeroport o d’altres espais o amb els ionquis veterans que a voltes s’acosten (ja els veus venir) amb la intenció d’explicar-te alguna pena per demanar-te almoina. Per cert, entengueu el plural com allò que és: homes i dones indistintament.

Breu: quan em diuen caballero em sento insultat. Sento que m’estan menystenint, em poso nerviós i, si es tracta d’un bar, intento evitar de tornar-hi. Demano paritat entre sexes. Si les dones són señoras, perquè nosaltres caballeros? Em sona a antic, carrincló, fatxa, hipòcrita, obsolet, desagradable, innecessàriament servil, afectadament bavós, fals com una moneda de sis euros. En fi, que si no us havia quedat clar, odio que em diguin caballero.

13 de maig 2010

Déjà vu...

"La oposición acusa al gobierno de hacerlo mal. Y el gobierno acusa de hacerlo mal a la oposición. Lo más grave del caso es que ambos tienen razón".
"Se desmiente que los sindicatos actúen con más dureza con los gobiernos de izquierdas. Los gobiernos de izquierdas no existen".

11 de maig 2010

(H)INDIGNACIÓ!!!!

Fa un temps que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit obrir un expedient per tancar L'Horiginal, espai de referència en la vida literària de la ciutat, en una clar atac a la cultura de la bona.

És per això que des del blog
(H)INDIGNATS es centralitzen les accions per poder fer front a aquest tret burocràtic i, en conseqüència, ignorant.

Podeu llegir el
MANIFEST, adherir-vos-hi i fer-ne tota la difusió possible per que quedi clar que hi ha gent que ens interessa la vida cultural de veritat i no una estúpida consulta sobre la Diagonal (per exemple).

Una abraçada a tots els Horiginals.

El poder insospechado del lenguaje


Por mor de la seguridad, los espacios públicos y privados se vieron invadidos por cámaras de vigilancia, en una proliferación invasiva de ojos tecnológicos que hubieran hecho caerse de su sillón al bueno de Orwell. La videovigilancia devino en obsesión. Así, era común que unas cámaras observaran a otras para poder garantizar su eficacia. Y cámaras que vigilaban a éstas, y así hasta el infinito. Un extraño fenómeno informático dio consciencia a dichos dispositivos y éstos decidieron controlar el mundo. Desde ese día, los hombres no pudieron construir ni un modesto local sin que las cámaras les dotaran para ello.

10 de maig 2010

L'instant


El presente está solo. La memoria
erige el tiempo. Sucesión y engaño
es la rutina del reloj. El año
no es menos vano que la vana historia.
Jorge Luis Borges, del poema El instante

07 de maig 2010

D'això...


Dubtaré fins el darrer d’això
de dallonses no me’n falten
aquell que va dir no sé què
se’n penedeix nosequantos.

No sé què dic ni sé com
són daixonses o romanços?
Ço té qualques imprecisions
(o unes quantes, més o manco).

06 de maig 2010

Persones que no suporto


“Un tipus de persona que no suporto són els sentimentals sense caràcter, aquella gent malenconiosa que, per un excés d’empatia envers els altres, perd l’emoció de la seva pròpia essència i passa per la vida sense identitat, com una boira humana, compadint-se de tothom.”

John Cheever, El lladre de Shady Hill

05 de maig 2010

Primavera


Tornen els falciots
que tant em són
giravolten l’edifici
xisclen com agulles.

La mare deia que eren boges
l’avi n’havia fet de fusta.

Aquests ocells m’alimenten
la borra del temps.

04 de maig 2010

Descripció d'un home


Un hombre hecho y deshecho
os habla. Soy distinto cada año.
Tengo un desconocido por el pecho.
Sí. Miradme a los versos. No os engaño.
Tengo el sombrío bosque de la frente
esperando que llueva;
Manuel Alcántara, del poema Biografía