31 d’agost 2017

Felicitat


«La felicidad es un instante de silencio entre dos ruidos de la vida.»


Nicolás Gómez Dávila, Escolios escogidos

30 d’agost 2017

Vanitat


«La vanidad es una forma de llegar a necio dando un rodeo.»

Eduardo Mendoza, del discurs en rebre el Premio Cervantes 2017

29 d’agost 2017

Autors


«¿Cómo hacer para derrotar no a los autores sino la función del autor, la idea de que detrás de cada libro hay alguien que garantiza una verdad a ese mundo de fantasmas e invenciones por el mero hecho de haberles transferido su propia verdad, de haberse identificado a sí mismo con aquella construcción de palabras?»

Italo Calvino, Si una noche de invierno un viajero [traducció d’Esther Benítez]


28 d’agost 2017

L'enderroc


Quan la biografia fa cedir
els puntals innecessaris
es basteix una distància
equiparable a la del got.

Ignorar els vells amics
però
és difícil.

I bec assegut a l’enderroc.







25 d’agost 2017

Aquí jau


No hay tiempo que perder
Los iceberg que flotan en los ojos de los muertos
Conocen su camino
Ciego sería el que llorara
Las tinieblas del féretro sin límites
Las esperanzas abolidas
Los tormentos cambiados en inscripción de cementerio
Aquí yace Carlota ojos marítimos
Se le rompió un satélite
Aquí yace Matías en su corazón dos escualos se batían
Aquí yace Marcelo mar y cielo en el mismo violoncelo
Aquí yace Susana cansada de pelear contra el olvido
Aquí yace Teresa ésa es la tierra que araron sus ojos hoy ocupada por su cuerpo
Aquí yace Angélica anclada en el puerto de sus brazos
Aquí yace Rosario río de rosas hasta el infinito
Aquí yace Raimundo raíces del mundo son sus venas
Aquí yace Clarisa clara risa enclaustrado en la luz
Aquí yace Alejandro antro alejado ala adentro
Aquí yace Gabriela rotos los diques sube en las savias hasta el sueño esperando la
resurrección
Aquí yace Altazor azor fulminado por la altura
Aquí yace Vicente antipoeta y mago
Ciego sería el que llorara
Ciego como el cometa que va con su bastón

Vicente Huidobro, fragment d'Altazor (Canto IV)


24 d’agost 2017

Salut i presó


«Fumo. Me rebelo contra la imposición de la salud por decreto ley. La salud puede ser una cárcel cuando es obligatoria.»

Florence Delay, a l’entrevista de Lluís Amiguet (La Vanguardia, La Contra, 24.08.2011)


23 d’agost 2017

Blasfemar


«D’aquesta manera, recordant l’amo veig que la mecànica del seu blasfemar és la mateixa que palpita dins l’engranatge de qualsevol llengua: és generativa. I com que en el renec també hi ha matisos, com que els humans tenim la mania de passar del llenguatge de les coses al de la parla, i l’esperit despert demana varietat, l’amo comença el dia deposant en Déu, i prou, manso. Però a mesura que passen les hores va destriant part de la divinitat, per diversificar l’improperi. Així, a mig matí ja s’ha cagat en el cap –de vegades diu cervell, cosa que a mi em provocava una imatge prodigiosa–, damunt la cara, sobre el cor, a la sang, i fins i tot dins el cul, de Déu. Acabada l’anatomia divina, l’individu recorre a la família del pobre Senyor, i defeca als peuets del Nen Jesús, obliga la Verge a infantar un tramvia, li treu els ulls a l’Esperit Sant o s’escorre a la cabellera de sant Josep.»

Adrià Pujol Cruells, Picadura de Barcelona

22 d’agost 2017

Tard


«Sempre escrivim els nostres llibres massa tard.»

Jules Renard, Els burgesos són sempre els altres. Del Diari de Jules Renard (1887-1910) [Selecció i traducció d’Antoni Clapés]

21 d’agost 2017

Antigregarisme


antigregarisme

Penjolls a les antenes
quan deixa de ploure.

Han renunciat a gotellades
refusen el ritme repicat
i busquen la solitud del sacrifici.

Poc a poc es suïciden elegants,
escriuen el breu trajecte.

Sincopat batec d’aigua estavellada.




18 d’agost 2017

La llum


en resum

                  No hem compartit suficients silencis.
                  Manel-Claudi Santos

aprendré a morir
al final
de tant de viure

la llum que passeges
porta-me-la aquell dia


Eduard Carmona, del seu blog Pam i botxa

17 d’agost 2017

Els modestos


«Porta compte amb els modestos: no t’imagines amb quin orgull tan sensible tenen cura de les seues debilitats.»

Arthur Schnitzler (citat per Enric Iborra al seu blog la serp blanca

16 d’agost 2017

Està fet


Un poema es un suspiro sin opresión de pecho
Cuéntame tú los dientes y está hecho

Gerardo Diego, fragment del Poema a Violante,  a la revista Favorables París Poema (núm. 1, juliol 1926, fundada per Juan Larrea i César Vallejo)


15 d’agost 2017

14 d’agost 2017

Oblit



Portes i finestres cegues
balcons barrats
lliurats a l’amnèsia.

A dins, la runa.

L’oblit floral de la pols.





11 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (V)


Suite Smith


IX

De tots els tramvies
de tota ciutat coronada de cafès
dins de les fantasies andaluses
de la coberta dels llibres
pendent només de la teva obsessió
a les lleixes del teu transitar entre enllocs
trobes per fi la teva Terra
allà on Natura vol dir cos
pàtria de sang i d’ossos
faldilla de la mare impossible
mà estrangera que vas deixar passar
totes les secrecions de paper i formes.
La barca d’en Cravan .

La teva Terra ets Tu.


X

Quan llavors,
confondràs les branques
amb les aspes de Tórtola Valencia.

Amb les ungles
et farà un gravat a la lluna.

El darrer ex-libris
serà efímer com la teva llum.


10 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (IV)


Suite Smith

VII

Al castell de la follia
voldràs fer la màscara
de les segregacions
i et faran passar per rius de malaltia.

Però saps que tens raó
que no et fan cas però ets
(ho saps amb el fulgor de l’herba)
la sola mania de fer-te a tu mateix
autoretrat constant.

Escultura, ceràmica del cos,
oh dandi etern
prest a no fer el plec d’aquest vestit
decidit llapis als dits
malgrat les ambulàncies
malgrat la cova blanca.


VIII

Amfitrió atent d’alada aura
al saló indòmit de la meva ignorància
atures taxis com qui rega un test.

En aquest pou del que no sé
hi ha ombres que et van plaure
en el lent esdevenir americà.

Després el dies se’t van fer llargs
els mesos trens bala.
El temps eren paperets
àpats a la gàbia del jardí
olor de terra molla
un raig de font a la cara.

A la cerimònia del vent
els núvols convocaven l’escultor.


09 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (III)


Suite Smith


IV

Escrius nu mentre el Sol.
La pell epifania.
Señor Ismaël Smith
Sevilla.

David acarona Goliat
i voldria que el fes seu
com Leda fuig de Zeus fet cigne
però vol ser coberta
d’esperma diví.
Així voldries els cossos.
Còpula tel·lúrica
de burins i cisells
segons el teu designi.


V

Estrips de paper
microgrames
traç fanàtic.

Petits plànols del tresor
d’allò que et creix a dins
i llaura voreres de les ciutats
que t’han fet de provador.


VI

Barret al pit
vols salvar l’home del càncer holístic.

Invoques els cossos nus
només amb anells als dits.
Cant. Pregària oferta
a la Natura exacta de la curació.


08 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (II)


Suite Smith 


II

Dits com garlandes
et floreixen ex-libris als palmells.
A l’hora del te
al casino dels desemparats
tens miralls a cada llibre.

Línies sinuoses
dones i perles Riverside Drive avall.


III

Transmigrat, el cos se’t fa lleganya.
Et masturbes per l’enveja de no ser.
El traç idealitza la branca més florida.
El cos inherent. El cos malgrat
la migranya de les adulacions buides.


Cossos et baixen per l’aixeta dels dits.

07 d’agost 2017

Setmana Ismael Smith (I)


El passat 28 de juny es presentava a la Sala Oval del MNAC la caixa d’artista FONS, ARMARI I FIGURA PER ISMAEL SMITH, resultat de la investigació que, des de 2015, ha dut a terme el col·lectiu El Palomar, liderat pels artistes Mariokissme i R. Marcos Mota.


Mariokissme i R. Marcos Mota (El Palomar) et moi el dia de la presentació

A l’inici del projecte, a l’enyorat estudi El Palomar del carrer Elkano del Poble Sec, es van exhibir materials que El Palomar havien recopilat sobre la figura d’Ismael Smith (Barcelona, 1888 – White Plains, Nova York, 1972) i també es van organitzar xerrades i conferències. Jo desconeixia l’existència d’aquest artista i va ser tota una revelació. Una biografia apassionant mereixedora d’una novel·la, i una obra al marge que ara es reivindica al propi MNAC amb l’exposició antològica Ismael Smith, la bellesa i els monstres, comissariada per Josep Casamartina i Parassols i que es podrà visitar (recomano fer-ho amb fervor) fins el 17 de setembre d’enguany.

El Palomar, mitjançant el seu Laboratori Smith, va oferir a tothom que hi estigués interessat el poder col·laborar amb el projecte des de diverses disciplines. Jo ho vaig fer mitjançant una suite poètica, Smith Suite. I és un plaer que el poema s’hagi publicat dins d’aquesta caixa que inclou material d’altres col·laboracions realitzades per: Enrique García Herráiz, Manuel Segade, Luis Antonio de Villena, Pedro Alberto Álvarez Martínez, Col·lectiu Ooze, Francisco Godoy Vega, Sergio Zevallos, Raimundi Intelligibilis, ¥€$si Perse, Ignacio Lapin, Laia Estruch Mata, Josep Casamartina, Isabella Antonelli, Txema Romero, Narcissique Couture, Amilyss Liddell, Sebastien Esteban, Leo Passer, Mar Pons, Belo C. Atance, LaCris, Manolo Borja Villel, Maria Teresa Guasch Canals i Juanjo Lahuerta.




La caixa inclou també un documental sobre la figura d’Smith que vam poder veure estrenar aquella nit al MNAC (aquí podeu veure’n el tràiler).

Vull agrair a El Palomar el fet d’haver conegut Ismael Smith i la seva gentilesa en incloure el meu poema en aquest objecte fantàstic.

Al llarg d’aquesta setmana publicaré aquí aquesta suite poètica completa. Aquí la primera part:


Smith Suite

Jo crec en mi mateix i en ningú més
Ismael Smith

I

Erraves pel nou
teixies amb mans de nen
de gel
cal·ligrafies corbes.
Dibuixaves coltells de vellut.
Et ferien els ulls
i dins teu hi ballaven les dones noi del teu suplici.

Als embornals
ja s’hi precipitaven els crits del teu final.
Munions de màscares
pregaven pel teu udol emmirallat.

Narcís fugies
empès per les faldilles maternes
pel volcà de plecs que t’amagava el misteri d’estar viu.
La seva mirada tornavís
vessava fluxos densos i inevitables.
Fugies. Però endins.


04 d’agost 2017

La vida possible


Por lo visto

Por lo visto es posible declararse hombre.
Por lo visto es posible decir no.
De una vez y en la calle, de una vez, por todos
y por todas las veces en que no pudimos.
Importa por lo visto el hecho de estar vivo.
Importa por lo visto que hasta la injusta fuerza
necesite, suponga nuestras vidas, esos actos mínimos
a diario cumplidos en la calle por todos.
Y será preciso no olvidar la lección:
saber, a cada instante, que en el gesto que hacemos
hay un arma escondida, saber que estamos vivos
aún. Y que la vida
todavía es posible, por lo visto.

Jaime Gil de Biedma, Compañeros de viaje


03 d’agost 2017

Caminant


«Hay una seria ventaja cognitiva en llegar caminando a los sitios en los que uno quiere ver algo o encontrarse con alguien que le importa mucho.»

Antonio Muñoz Molina, a l’article Rastros de vidas (El País, Babelia, 17.03.2017)


02 d’agost 2017

Escriure


«Escribir algo que a un hombre encerrado contra su voluntad no le parezca ridículo es para Peter Handke su ideal como escritor.»

Javier Rodríguez Marcos, a l’article Libros ridículos (El País, 3.5.2016)


01 d’agost 2017

Escriure


«Escribir es aquello que, como el eros, hace oscilar y vuelve porosos los límites del yo. Todo estilo se forma por sucesivas campañas –con pelotones de incursores o con ejércitos enteros- en territorio ajeno.»

Roberto Calasso, La Folie Baudelaire [traducció d’Edgardo Dobry]