29 de febrer 2016

Radars enrere


Radars enrere
terrats de mar em somreien
falciots i antenes
les xemeneies.

Fabril al·lucinació de l’Home
allà on totes les nits són xamfrà
amb passat de barri pudent.

Després el mar va ser postal
lliure de la lliure escombraria
i va cridar homes i dones en ramats.

Ara al desert
amb el ferro necessari
per saber qui sóc.

Sense ciutat ara no viuria

al cementiri dels gegants.


26 de febrer 2016

Avui, La Filial de Dovlàtov a l’Heliogàbal


Vodka!
Dovlàtov!
Tapes russes!
Dovlàtov!
Lectures!
Dovlàtov!
Secrets del traductor!
Dovlàtov!
I una sessió de bibliomància (si no heu assistit mai a una sessió del bibliomàntic Roger Pelàez, bèstia espectacular i sideral, demiürg transtitànic, no podeu dir que heu viscut!)

Avui a l'Heliogàbal
C. Ramon i Cajal, 80 (Gràcia, Barcelona)
A les 21.30

Tothom hi serà benvingut!



25 de febrer 2016

Demà, La Filial de Dovlàtov a l’Heliogàbal


Vodka!
Dovlàtov!
Tapes russes!
Dovlàtov!
Lectures!
Dovlàtov!
Secrets del traductor!
Dovlàtov!
I una sessió de bibliomància (si no heu assistit mai a una sessió del bibliomàntic Roger Pelàez, bèstia espectacular i sideral, demiürg transtitànic, no podeu dir que heu viscut!)

Divendres 26 de febrer de 2016
Heliogàbal
C. Ramon i Cajal, 80 (Gràcia, Barcelona)
A les 21.30

Tothom hi serà benvingut!


24 de febrer 2016

Moments efímers


«Pero los momentos en los que a lo largo de la Historia prevalecen el sentido común y la reconciliación son breves, efímeros.»

Stefan Zweig, Momentos estelares de la humanidad. Catorce miniaturas históricas. [traducció de Berta Vias Mahou]


23 de febrer 2016

Fum a la pantalla

Captura de Ponerse al día

«(...) no he podido evitar pensar en Marlene Dietrich y su boquilla en Marruecos (1930) de Josef von Sternberg; en Humphrey Bogart en Casablanca (1942); en Orson Welles en Sed de mal (1958) y en El proceso (1962); en Jean Gabin en El muelle de las brumas (1938); en Marlon Brando en El Padrino (1972)… El imaginario de mi generación se forjó con las volutas de humo en la pantalla, entre otros fetichismos (como la costura vertical trasera de las medias femeninas o los blue-jeans de nalgas bien ceñidas), y ya jamás será erradicado. ¿Puede alguien imaginar un interrogatorio policial en claroscuro sin una nube de humo colectivo coronando al sospechoso?»


Román Gubern, a l’article ¿Qué será de Humphrey?(El País, 01.02.2016)

22 de febrer 2016

BBQ


Sota la BBQ del Sol
les costelles d’un B-52
mig ofegat de sorra
em parlen de les desèrtiques
cançons dels ossos.

Els antics van fer-ne flautes
per enlairar ànimes
per bufar i espargir el record.

Però aquí
només ferro vestigi
desert alat
arrossegar de peus
pols de mar primigeni
fòssils impacients.

Espero l’abric final
sota estrelles de gel
infinites com la sorra.


19 de febrer 2016

Ho semblava


camisa de cotó, t’adonaràs
que el goig s’arruga prest.

paraules que volien
cavalls i carruatges,
foc i cendra.

no hi hem pogut fer res.
irreverents, les hores
ens han passat per sobre.

calia ser agraït
i en dèiem vida.

semblava de debò.


Francesc Garriga, Swing

18 de febrer 2016

La Charca Literaria: segona exhumació



Seguint amb el procés d’herència oulipuciana de fer poemes manllevant paraules d’altri, a la segona col·laboració amb La Charca Literaria, he treballat La velocidad de las cosas de Rodrigo Fresán.

Si voleu veure què n’ha sortit, ja hi podeu anar.


17 de febrer 2016

Així és la vida


«Todo tiene sentido en los sueños, y de repente no tiene ningún sentido. Así es la vida.»

John Banville, a l’entrevista de Berna González Harbour (Babelia, El País, 2.01.2016)


16 de febrer 2016

La mort al poema de Gilgamesh


La descendència de la humanitat és tallada com
les canyes d'un canyar,
el jove formós i la jove formosa,
ràpidament la mort se'ls endurà.
Ningú no pot veure la mort,
ningú no pot veure la cara de la mort,
ningú no pot sentir la veu de la mort.
La mort terrible escapça la humanitat.
Fins quan construirem llars?
Fins quan formarem famílies?
Fins quan els germans es repartiran l'herència?
Fins quan existirà l'odi al país?
Fins quan creixerà el riu i portarà la inundació?
La libèl·lula plana pel riu,
el seu rostre mira el rostre del Sol,
de cop i volta ja no hi ha res!
El presoner i el mort són el mateix,
la figura de la mort no es pot dibuixar.
Cap mort no ha saludat mai cap humà al país.


El Poema de Gilgamesh, El Poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lenis II i I aC. Introducció, traducció i notes a càrrec de Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet Albà (Font: La serp blanca, blog d’Enric Iborra)

15 de febrer 2016

Saber


Ho explico a l’espectre del mirall.

Li dic:
un saber dispers
d’atzars i recerca
mai no s’atura.

Ferm com l’antena
ho busco tot amb l’emoció
de saber que no hi ha final
que els referents plouen
que a tots els subratllats
el grafit parla
multidireccional.

Connecto borns
espurnes amplificades
tot jo camps elèctrics
pastures catòdiques.

Precs hertzians
al pont de comandament
dels meus ulls.

12 de febrer 2016

Desmemòria


«Però varen passar els anys i, com ocorria sempre a la ciutat, Morbus, la més gran infecció no era la que matava la gent en un esclat de sang i crits. La més gran i terrible malaltia era la desmemòria.»


Jaume C. Pons Alorda, Faula

11 de febrer 2016

10 de febrer 2016

No descansar mai


«El pianista Aldo Ciccolini le confesó al periodista Philippe Cassard, sólo unos meses antes de morir, que él había trabajado siempre; era su forma de descansar. “Nunca me voy de vacaciones. Para ir al otro extremo del mundo y acabar encontrando un piano que no me gusta, prefiero quedarme en casa”, decía. Las vacaciones pueden adquirir infinitas formas. Recuerdo que en Smoke, de Paul Auster, Aggie Wren regenta un estanco, y todos los días, durante cinco minutos, se toma un descanso, y sale a la calle a hacer una fotografía. Siempre es la misma foto, en la esquina de la calle 3 con la Séptima Avenida, en Brooklyn. Tiene un proyecto. “Por eso nunca me voy de vacaciones. Debo estar ahí siempre. Cada mañana en el mismo sitio a la misma hora”. »

Juan Tallón, a l’article Adiós a las vacaciones (El País, 28.08.2015)


09 de febrer 2016

Anar-se'n


«Pero me quedo, pues la mejor forma de irse es quedarse. Es como las moscas. “¿Dónde están más seguras? En el matamoscas”. Quiero ser extranjero siempre, pero al mismo tiempo soy profundamente barcelonés. La ciudad ha cambiado, eso es indiscutible, pero no soy absolutamente nada nostálgico. Lo pasé muy mal en el pasado y ahora lo paso algo mejor, lo que me hace estar más alegre que en otros tiempos. Pero la ciudad ha cambiado una barbaridad. Ya señalaba Baudelaire –a través de aquel célebre poema– cuál era el primer indicio de la modernidad. Descubrir que has sobrevivido a la ciudad de tu juventud es una experiencia moderna. En la actualidad sigo, como siempre, en estado de alerta, procurando huir de las redes de la patria y la religión.»

Enrique Vila-Matas, a l’entrevista de Joan de Sagarra (La Vanguardia, 21.11.2015)


08 de febrer 2016

Arizona

obra de Ferran Garcia


Jo vull ser l’avió
pacient a la pols
als segles dels càntics.

Hangar el cel
pateix l’acer
però estima la lluna
els coiots
tot el no-res .

Com l’ocell esventrat
m’enamoro de la quieta estructura dels cactus.


05 de febrer 2016

Zen


LÍRICA ZEN

Per demostrar això,
el poeta,
assenyala allò.

Tomàs Arias, En fi, començo


02 de febrer 2016

D’Amistat a Pons i Subirà trenant llibres


El passat diumenge dia 31 de gener més de cent lectors (del barri i de fora el barri, amics, coneguts, saludats i espontanis) vam fer una cadena humana per la mudança de la llibreria Nollegiu. Del carrer Amistat al de Pons i Subirà, de mà en mà, 3600 volums van fer el viatge a l’emblemàtic edifici de la Juanita, que ara esdevindrà un referent indiscutible al Poblenou. Els mitjans se’n van fer ressò, el twitter treia fum. Etcètera.

Vam sentir emoció, alegria, complicitat amb el llibreter XavierVidal i la seva eficient col·laboradora Maria Notó. Va ser una festa. El dia abans de l’esdeveniment em va sortir un sonet a l’anglesa que vaig dedicar a en Xavier que li vaig llegir el mateix diumenge. I quina felicitat i satisfacció quan vaig veure ahir que la primera pissarra (a voltes polèmica) de la Nollegiu a la Juanita, estava plena del meu sonet-homenatge a aquesta gesta comunitària.


fotos: Nollegiu

Trenta-u de gener de dos mil setze

                                                                            A Xavier Vidal


Constatem que el llibreter fa mudança
diu que el carrer Amistat s’ha fet petit
tants clients apilats li fan recança
i ell se’n va i se la juga, decidit.

Un cop tancat el micromecenatge
la gent n’ha posat més de setze mil
euros que ja és dir, una molla llarga
que explica que l’ha fet acollonir.

Avui s’ha esdevingut la performança
els llibres de mà en mà han seguit el fil
hem trenat el camí de les paraules
obsedits per la dèria de llegir.

Entre tots hem aconseguit la fita:
la Nollegiu ja viu a la Juanita!


01 de febrer 2016

Traspues


Traspues ganivets gastats.
Te’n faràs de nous
tallaran més
forjats amb això del món.

Hi ha però també per sort
certa distància,
la pedra seca de l’oblit d’oblidar.

Monumentals estructures
que criden:
jo de tu no ho faria
foraster.

Com un western gastat
on la veu és praderia
i els homes sols
beuen bourbon per treure’s bales
sota barrets suats de por.

Murs.
Terrats d’hectàrees
antenes fins a gastar els ulls.

He volgut captar la llum
a parets i finestres
he volgut desar la son.

Emmatinar-me i ser diumenge.