30 de març 2018

I encara baixen


AVUI NO PORTO RES

Avui no porto res,
si vols la mà buida
te la dono tota.

Vaig agafar tantes coses
que mira, van volar.

Ara aniré a buscar-ne més,
allà on s’acaben totes.

Serà ben fàcil: d’enlloc,
d’on van venir els visitants
i encara baixen.

Màrius Sampere, Dèmens


29 de març 2018

Pols


potser és la pols
                            el món
en estat previ


l’odre sense poder


potser és la pols
l’origen
               la memòria


i res no és viu
sinó en la consistència
volàtil de la cendra

Carles M. Sanuy, La condició lítia


28 de març 2018

No us creiem


«Poder dir “no us creiem” és l’expressió més igualitària de la potència comuna del pensament.»

Marina Garcés, Nova il·lustració radical

27 de març 2018

L'autèntica joventut


«Cuando eres joven, no sabes que eres joven y lo desperdicias. Cuando eres viejo pero sabes cómo ser joven puesto que has vivido, eres joven con la cultura y la reflexión. Para mí, esa es la auténtica juventud.»

Michel Legrand, a l’entrevista de Carlos Galilea (El País Semanal, 9.11.2016)


26 de març 2018

El llavors


Quan vagis al final, al lloc dels morts
on els cucs hi tenen barra lliure
on s’ha acabat la por a la por
seràs orfe d’eines per escriure
coneixeràs el Gran Estirabot
que saps del tot impossible.

I llavors serà el llavors
el llavors del gran enigma
allà on el no res beu tot sol
borratxo, a mort, de clepsidra.



23 de març 2018

22 de març 2018

Dolls de llum


Ciudad

Alanceada por tu canal certero,
sangras chorros de luces,
martirizada piel de cocodrilo.
Grito tuyo -a esta hora amordazado
por aquella nube con luna-,
lanza en mí, traspasándome, certera,
con el recuerdo de lo que no ha sido.

Y yo que abrí el balcón sin sospecharlo
también, también espejo de la noche
de mi propio cuarto sin nadie:

estanterías de las calles
llenas de libros conocidos;
y el recuerdo que va enmarcando
sus retratos en las ventanas;
y una plaza para dormir, llovida
por el insomnio de los campanarios
-canción de cuna de los cuartos de hora-,
velándome un sueño alto, frío, eterno.

Gilberto Owen, Desvelo


21 de març 2018

Avui, dia mundial de la poesia, recito a Sant Feliu de Llobregat



Recital Joan Calsina - Joan Vigó
dimecres 21 de març de 2018
19.00 hores
Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat
C. Verge de Montserrat, 1-3

Tothom hi serà benvingut


20 de març 2018

Demà, dia mundial de la poesia, recito a Sant Feliu de Llobregat



Recital Joan Calsina - Joan Vigó
dimecres 21 de març de 2018
19.00 hores
Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat
C. Verge de Montserrat, 1-3

Tothom hi serà benvingut



19 de març 2018

Sortegen un exemplar de Pastor d'antenes



Per participar en el sorteig d'un exemplar signat 
de Pastor d'antenes,
només heu d'entrar aquí
i contestar una enquesta poètica.

Teniu temps fins el dia 23 de març.





16 de març 2018

Sense por


L'ALIENISTA 

Trabuqueu bé el canterano, 
buideu tots els calaixos. 
No tingueu por.

Amb paper de vidre 
netegeu el verdet dels ossos. 
No tingueu por.

Feis un manat dels limfàtics 
i escureu el budellam. 
No tingueu por.

Despulleu-vos de l'esquena. 
Socarreu la pellerofa. 
No tingueu por.

A les venes incolores 
injecteu blanca noïna. 
No tingueu por.

Per fer-vos una guitarra 
empreu els feixos neuràlgics. 
No tingueu por.

Fumigueu bé la memòria 
i esteneu-la al sol i al vent. 
No tingueu por.

Oregeu tots els gecs vells 
i gireu-ne les butxaques. 
No tingueu por.

Ventileu cambrons i cambres. 
Obriu portes i finestres. 
No tingueu por.

No tingueu por més que a la por. 
No tingueu por ni a la por. 
Sobretot, no tingueu por. 

Bartomeu Fiol, Contribució de bàrbars


15 de març 2018

Llibre i got


Conversando

El libro sin abrir y el vaso lleno.
-Con esto, para mí, nada hay ausente-.
Podemos conversar tranquilamente:
la excelencia del vino me hace bueno.

Hermano, ya lo ves, ni una exigencia
me reprocha la vida..., así me agrada;
de lo demás no quiero saber nada...
Practico una virtud: la indiferencia.

Me disgusta tener preocupaciones
que hayan de conmoverme. En mis rincones
vivo la vida a la manera eximia

del que es feliz, porque en verdad te digo:
la esposa del señor de la vendimia
se ha fugado conmigo...

Evaristo Carriego


14 de març 2018

L'alegria més gran


«L’alegria més gran consisteix a trobar un altre nou poema on hi haurà aquell senyal, el senyal que el món humà no consisteix només en economia, cotxes o mantega, sinó que hi ha alguna cosa més que no sabem anomenar però que és en l’art.»

Adam Zagajewski, a l’article d’Aleksandra Wiktorowska (Culturas, La Vanguardia, 14.10.2017)


13 de març 2018

Autoajuda


«(y vuelve a preguntarme no mismo de siempre: cómo es que hay gente tan desesperada e ilusa como para creer en la eficacia de esos manuales; cómo es que esa gente que no podría ayudar a nadie piensa que puede ayudarse siguiendo las instrucciones de algo que escribió alguien que no conocen, del que saben poco y nada y no los conoce y que, es inevitable, está tan necesitado de ayuda como ellos, y no puede autoayudarse sino escribiendo esos libros)»

Rodrigo Fresán, La parte soñada


09 de març 2018

L'ignorant


L’ignorant

Com més envelleixo i més creixo en ignorància,
com més he viscut, menys posseeixo i menys domino.
Tot el que tinc és un espai:
ara nevat, adés brillant, però mai habitat.
On és el donant, el guia, el guardià?
Resto en la cambra i de primer callo
(el silenci, com un servent que entra per posar una mica d’ordre)
i espero que una a una les mentides s’allunyin:
què en resta? què li resta a aquest morent
que li impedeix de ben morir? Quina força
el fa encara parlar entre les seves quatre parets?
Podria saber-ho jo, l’ignorant, l’inquiet?
Però, veritablement, el sento parlar i la seva paraula
penetra amb el dia, per bé que confusament:

«Com el foc, l’amor només estableix la seva claredat
en la mancança i la bellesa dels boscos fets cendra…»

Phillippe Jaccottet, L'ignorant (Poemes 1952-1956) [versió d'Antoni Clapés]


08 de març 2018

07 de març 2018

Cultures


«Las culturas no pueden existir sin memoria, pero tampoco sin olvido.»


Jorge Carrión, Librerías-edición ampliada

06 de març 2018

Passar comptes


«(...) a los escritores les interesan los ajustes de cuentas con ellos mismos, es decir, plantearse, por ejemplo, si el lenguaje utilizado fue el adecuado para aquello que en verdad fue siempre lo único que les importó: que la comprometida revelación de su conciencia estuviera del todo presente en lo que trataron de comunicar.»

Enrique Vila-Matas, a l’article Por una cartografía del fracaso (El País, 1.02.2016)


05 de març 2018

ERA: Satisfacció máxima. Celebració. Agraïment


Acaba de sortir ERA (LaBreu Edicions), el nou poemari de Jaume C. Pons Alorda. Hi estic entrant, m’hi trobo, m’hi sé. Compta amb una introducció d’EduardSanahuja i un epíleg de Lucia Pietrelli. Connexions baleàriques. Mediterrànies. Plaer. Passeig per un entramat poètic admirat i conegut. Llibre que va endins i emociona. Llegiu-lo. Poseu-lo al costat de Tots els sepulcres. Que tot tremoli i esclati.



Ara anem una mica enrere. L’any 2015 va ser el de la presentació del curt Ponerse al día. Ho vam celebrar a l’Horiginal (encara no s’havia tenyit de ros) i a l’antiga Nollegiu (que encara no s’havia amistançat amb la Juanita). Va ser un vespre de sang i fetge. Vaig voler vestir aquell curt amb poesia i amics. M’hi van acompanyar generosament la Nú Miret i en Jaume C. Pons Alorda. Sort que tinc.


Aquell dia en Jaume va fer un poema per a la presentació. Pota de lleó. Me’l va dedicar. Va dir-me que formava part d’un projecte poètic. Que un dia es publicaria i que el poema que em dedicava hi seria. 2018, l’any d’una ERA. Pàgina 48. Pota de lleó i la felicitat que inevitablement m’esgarrapa. Gràcies transtitàniques, Jaume.

21-19 Pota de lleó

                                    A Joan Vigó

But ah, but O thou terrible, why wouldst thou rude on me
Thy wring-world right foot rock? lay a lionlimb against me? scan
With darksome devouring eyes my bruised bones?
                              Gerard Manley Hopkins

Em varen electrocutar amb una torradora
i una piscina d’aigua gelada,
em varen enverinar entre les mates
mentre les guineus contemplaven la meva agonia,
em varen devorar a trossets dins del frit de matances,
com al pelicà, al porc, a la rata que jo ja era,
em varen caçar com a un cocodril
i penjaren la meva pell a la trona de la reina,
em varen afusellar amb fletxes,
el meu cos com un niu d’orificis i vergues d’acer,
em varen socarrar a la foguera,
sonaven els càntics al meu voltant,
i hi havia cendres a la meva boca,
em varen decapitar i feren
una navalla amb les meves vèrtebres,
em varen dilapidar, m’ofegaren,
em varen fer tot el que varen voler
i més
però jo sempre tornava
sols perquè tu
em digueres
un dia, ho recordo,
que jo no podia sucumbir.

-----------------------------------------

PER CERT, demà passat ERA es presenta a l’hORINAL

02 de març 2018

Josep-Ramon Bach i les antenes


«11

Caldria que les antenes de televisió, que tant contribueixen al desordre de terrats i teulades, i que enlletgeixen el nostre paisatge aeri, tinguessin, en endavant, forma de lletra.

Cada barceloní escolliria de l’abecedari una lletra i la col·locaria al capdamunt de la seva teulada. D’aquesta manera, entre tots els edificis dels veïns es formaria una paraula. I cada illa de cases formaria una frase, i cada carrer, un vers. Cada barri, una estrofa. I aleshores Barcelona esdevindria un poema èpic monumental com no se n’ha escrit ni publicat mai cap.»

Josep-Ramon Bach, Propostes per a una Barcelona imaginària (Reliquiari, 1973) – a L’INSTINT, Obra poètica 1962-1993


01 de març 2018

Andanes



Andenes

Te gusta llegar a la estación
cuando el reloj de pared tictaquea,
tictaquea en la oficina del jefe-estación.
Cuando la tarde cierra sus párpados
de viajera fatigada
y los rieles ya se pierden
bajo el hollín de la oscuridad.

Te gusta quedarte en la estación desierta
cuando no puedes abolir la memoria,
como las nubes de vapor
los contornos de las locomotoras,
y te gusta ver pasar al viento
que silba como un vagabundo
aburrido de caminar sobre los rieles.

Tictaqueo del reloj. Ves de nuevo
los pueblos cuyos nombres nunca aprendiste,
el pueblo donde querías llegar
como el niño el día de su cumpleaños
y los viajes de vuelta de vacaciones
cuando eras  -para los parientes que te esperaban-
sólo un alumno fracasado con olor a cerveza.

Tictaqueo del reloj. El jefe-estación
juega un solitario. El reloj sigue diciendo
que la noche es el único tren
que puede llegar a este pueblo,
y a ti te gusta estar inmóvil escuchándolo
mientras el hollín de la oscuridad
hace desaparecer los durmientes de la vía.

Jorge Teillier, El árbol de la memòria