30 d’abril 2018

Auditori d'espectres


Davant tanta cadira sola
assajo el simulacre de discurs
a l’auditori d’espectres
i dic

Escolteu:
envejo el silenci despulla
la quietud podrida
d’ossos i fusta.

Escolteu:
vull sentir el cant de les esquerdes
l’udol de la lluna llepant marbres
la remor dels insectes
el vent silenci.

Got a la mà celebro
la vostra indiferència.



27 d’abril 2018

La poesia és revolucionària


«Crec que és precisament perquè la poesia no té cap utilitat en el sentit més estricte i mecanicista, perquè no “serveix per res”, és a dir, que no la llegeixes o escrius per aconseguir cap cosa, precisament per això, la poesia és tan important en una societat com la nostra, en la qual res es fa en sí ni perquè sí, tot és per aconseguir no sé què, arribar a no sé on o sentir-se d’una manera determinada. La poesia és revolucionària perquè no serveix per res. És anticapitalista fins al moll de l’os.»

Martí Sales, a l’entrevista de Jordi Benavente (La Llança, 30.1.2018)

26 d’abril 2018

Tantes pells


MÈDIUM

Ja veig totes les nits incendiades
per l’excés de claror de tantes pells
que es freguen i es refreguen obstinades
unes amb altres, darrera els cancells

de les cases més riques i agençades
o en el ventre més sòrdid dels bordells… 
Jo sóc el mèdium d’aquestes besades
i duc el somni constel·lat d’anells… 

Només quan la ferida del matí,
que digereix la nit en el seu si,
foragita les aus pertorbadores

dels cadàvers vivents que vetllo en mi,
començo a reposar, feixuc d’aurores, 
i els dimonis em tornen les penyores.

Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista


25 d’abril 2018

L'etern fracàs


«De ahí quizás provenga esa sensación de que tanto una lectura como una novela nunca están completas. Y es que en realidad la novela siempre es solo posibilidad. Dicho de otro modo: para que la novela no muera hay que escribir sabiendo que está jodida y no ignorando que la novela muere cada día a campo abierto, gracias al eterno fracaso que la mantiene viva.»

Enrique Vila-Matas, a l’article Tom McCarthy, autor del Quijote (El País, 26.04.2016)

24 d’abril 2018

Avui a Sant Cugat dialogo poèticament amb Josep-Ramon Bach

Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona
Pl. Ausiàs March, 2
Sant Cugat del Vallès

Establirem un diàleg poètic que promet ser contundent

ENTRADA LLIURE
Tothom hi serà benvingut

23 d’abril 2018

Avui a la parada de LaBreu i demà a Sant Cugat


SANT JORDI




I DEMÀ A LA BIBLIOTECA MIRA-SOL DE SANT CUGAT


Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona
Pl. Ausiàs March, 2
Sant Cugat del Vallès

Establirem un diàleg poètic que promet ser contundent

ENTRADA LLIURE
Tothom hi serà benvingut


18 d’abril 2018

Follia humana


«La follia humana és sovint una cosa astuta i felina.»

Herman Melville, Moby Dick [traducció de Maria Antònia Oliver]


17 d’abril 2018

Estar mort sense estar-ho


«Todo aquel que completa su formación está muerto.»

Jacques Rigaut, Agencia general del suicidio [traducció de Sarai Herrera]

16 d’abril 2018

Cegues


Portes i finestres cegues
balcons barrats
lliurats a l’amnèsia.

A dins, la runa.

L’oblit floral de la pols.




10 d’abril 2018

09 d’abril 2018

06 d’abril 2018

Què podem



27 – 13 La compassió és un virus del llenguatge

– No ens és donat de tenir el do de la destrucció,
no perquè no vulguem
sinó perquè no podem:
no hi ha res que sigui destruït
sols canvia.
No som destructors sinó deformadors.

– T’equivoques.
Fixa-t’hi. Genèticament
ja estem incubats per
                  a l’homicidi:
morir sols ho podem fer un cop,
però podem matar moltes vegades.


Jaume C. Pons Alorda, ERA

05 d’abril 2018

Melville



HERMAN MELVILLE

Al final casi, navegando, entró a una calma singular
y ancló en su casa y alcanzó a su esposa
y bogó en la ensenada de sus manos
y cada mañana cruzaba a la oficina
como si fuera otra isla su trabajo.

Existía el Bien: esto era su nueva ciencia
su terror tuvo que alejarse totalmente
para que se diera cuenta; mas fue lanzado por el viento
allende el Cabo de Hornos del éxito razonable
que aúlla:“Esta roca es el edén. Aquí naufraga”.

Pero que lo ensordeció con truenos y lo aturdió con relámpagos:
—el héroe lunático cazando, como a una joya,
al raro monstruo ambiguo que mutiló su sexo,
odio por odio hasta vaciarse en grito,
sobreviviente imposible arrebatado al delirio—
todo eso era falso y complicado; la verdad era simple.

Nada espectacular el Mal, y siempre humano,
comparte nuestra cama y come en nuestra mesa,
y nos presenta al Bien todos los días,
hasta en las estancias rodeadas de yerros;
tiene un nombre (como“Billy”) y es casi perfecto
aunque porta como un adorno su tartamudez:
y cada vez que se topan tiene que pasar lo mismo;
es el Mal el que es desvalido como un amante
y busca pleito hasta encontrarlo
y ambos son destruidos abiertamente ante nosotros.
Pues ahora se había despertado y ya sabía
que nadie se salva mientras no sea en sueños;
pero había algo más que había sido trastocado por la pesadilla—
incluso el castigo era humano y era una forma de amor:
la quejosa tormenta había sido la presencia de su padre
y había sido llevado siempre en el pecho de su padre.

Que con delicadeza lo había descendido ahora para abandonarlo.
Se puso de pie sobre el balcón angosto y escuchó
y todas las estrellas arriba cantaron como en su infancia
“Todo, todo es vanidad”, pero ya no era lo mismo;
porque ahora las palabras cayeron como el sosiego de las montañas
—Natanaél fue tímido por ser su amor egoísta—
pero ahora gritó, transportado y vencido,
“La divinidad se ha roto como un pan. Nosotros somos los pedazos.”

Y se sentó en su escritorio y escribió una historia.

W.H. Auden [versió de Guillermo Sheridan]


04 d’abril 2018

Vellesa


«La vellesa sempre està desvetllada, com si, com més temps vinculat a la vida porta l’home, menys relació volgués tenir amb tot el que s’assembli a la mort.»

Herman Melville, Moby Dick [traducció de Maria Antònia Oliver]


03 d’abril 2018

Com Nantucket no hi ha res


«Nantucket! Traieu el vostre mapa i mireu-lo. Mireu quin veritable racó de món ocupa. (...) que a Nantucket les peces de fusta són portades com a Roma els bocins de la Vera Creu; que la gent planta bolets davant de les cases per estar-hi a l’ombra a l’estiu; que un bri d’herba fa un oasi, i que tres brins en un dia de camí fan una prada.»

Herman Melville, Moby Dick [traducció de Maria Antònia Oliver]


02 d’abril 2018

Cada ciutat


Cada ciutat té
el carrer més estret
la campana més gran
la dona que escombra
l’home que beu sol.

Al fons del got
hi ha la perduda avinguda
on torno
quan el somni em ressuscita
en pisos i carrers que no conec.

Els semàfors s’espatllen
per fer-me l’ullet
per dir-me
que tranquil que sóc tot sol.

Llavors remunto façanes
per veure a les finestres
cossos que no em veuen.

Fet ocell
escric les misèries que ens aplanen.