Cicatrius

"Las cicatrices tienen el extraño poder de recordarnos que nuestro pasado es real."

Cormac McCarthy, Todos los hermosos caballos [traducció de Pilar Giralt]

Escenes d'un crim

«Con toda justicia se ha dicho de Atget que fotografiaba [calles desiertas de París] como si fueran la escena de un crimen. La escena de un crimen siempre está desierta; se fotografía con el propósito de reunir pruebas. Con Atget, las fotografías se transforman en pruebas estándar de hechos históricos y adquieren una significación política oculta.»

Walter Benjamin, citat a La Fotografía de Susan Sontag [traducció de Carlos Gardini revisada per Aurelio Major]

Mirada

Esta mirada que tiembla desnuda por el alcohol

y despide barcos increíbles

por las anémonas de los muelles.

Federico García Lorca, del poema Paisaje de la multitud que vomita –Anochecer en Coney Island- (Poeta en Nueva York)

Autodefensa

El ganivet del pa a la butxaca:

autodefensa pairal

per espantar

per fer espirals pànic

per ensenyar:

que els anys no aturen

l’homicida mental

ni la venjança tauró

que a la llacuna xamfrà

la llamborda polida

s’emporta el núvol miratge

de la ciutat dels morts amb làpida

que no em faré enrere

que als interrogatoris

només demanaré per fumar

i no diré res.

La torre i el món

supermercats

els homes van voler

construir una torre

per atènyer el cel,

i la van anomenar alfabet.

déu va voler

crear el món

per justificar el dolor,

i va oblidar les paraules.

Eduard Escoffet, El terra i el cel

El públic de la poesia

«(...) todo giró sobre poesía. “Le ocurre algo que en otro tiempo le pasaba a la pintura. Que tiene un público muy pequeño, pero si es grande el tiempo trabaja a su favor. Rimbaud en vida solo tuvo 11 lectores. Sin embargo, a la novela le pasa lo contrario”.»

Pere Gimferrer, a l’article d’Iñigo López Palacios Gimferrer: “En el fondo tengo hoy el mismo concepto de la poesía” (El País, 01.10.2013)

Sempre el mateix

«Qué alegre y feliz podría ser este mundo, permítanme vuestras mercedes, si no fuera por este laberinto inextricable de obligaciones, preocupaciones, angustias, penas, desencantos, tristezas, viudedades exageradas, impuestos y mentiras!»

Laurence Sterne, Vida y opiniones del caballero Tristram Shandy (1759-1767) [edició de Fernando Toda i traducció de José Antonio López de Letona]

Foto: detall de l’obra The Nature of Visual Illusion (Juan Muñoz, 1994-1997, col·lecció MACBA)

Foll

foll d’impotència,

he assassinat el mar

Feliu Formosa, fragment del poema 4 de Cançoner

Exilis

El poema és l’exili de la veu

que s’escampa en paisatges miniatura

la fireta misèria

la limitada eternitat

de veu i lletres.

La fusta

gravitació

pensa en la fusta.

observa-la, passa-hi el dit.

no hi donis forma.

deixa-la caure.

als marges, les estrelles assenyalen

que les lleis de l’univers són moltes i contradictòries:

la ferida inevitable de tot gran ordit.

pensa en la fusta.

pensa en la fusta.

Eduard Escoffet, El terra i el cel

Atletisme espiritual

«La poesía es un valor y un arte, no un producto. El hecho de que no sea un arte popular no invalida el hecho de que sea un mínimo que hay que salvar a toda costa en el seno de cualquier cultura: es una especie de activo atletismo espiritual. Las artes literarias en general - la poesía - actúan dentro de la cultura como un sistema inmunológico espiritual, son una auténtica fortaleza ante el enemigo, uno de los más fuertes edificios de que dispone la cultura.»

Seamus Heaney, a l’entrevista de J.M. Puig de la Bellacasa (La Vanguardia, 28.10.1992)

Algunes coses

Dues visions de la poètica per Ángel González

A VECES

Escribir un poema se parece a un orgasmo:
mancha la tinta tanto como el semen,
empreña también más en ocasiones.
Tardes hay, sin embargo,
en las que manoseo las palabras,
muerdo sus senos y sus piernas ágiles,
les levanto las faldas con mis dedos,
las miro desde abajo,
les hago lo de siempre
y, pese a todo, ved:
¡no pasa nada!
Lo expresaba muy bien Cesar Vallejo:
"Lo digo y no me corro".
Pero él disimulaba.

POÉTICA
a la que intento a veces aplicarme.

Escribir un poema: marcar la piel del agua.
Suavemente, los signos
se deforman, se agrandan,
expresan lo que quieren
la brisa, el sol, las nubes,
se distienden, se tensan, hasta
que el hombre que los mira
—adormecido el viento,
la luz alta—
o ve su propio rostro
o —transparencia pura, hondo
fracaso— no ve nada.

M'ho jugo tot

Què serà abans?

la fi de la vergonya humana

o la destrucció del planeta?

Si em fas apostar

faig un all-in a l’opció dos.

I no hi haurà qui em pagui.

Temps

DOS SEGONS

Sempre fa dos segons

de l’expulsió de l’edèn,

de la llar a les cames

i de la teràpia de l’estruç.

La càpsula del temps,

fer tard a tot i com si res.

Per sempre davallar

del pont sobre el riu erm

mentre la paciència

t’espera al llarg de la riuada

que passa o rebenta.

Ramon Boixeda, La pell fina

El context conspirador

«La malaltia benigna però una mica patètica dels poetes dolents és creure’s genials, per sobre la mesura, per damunt de les muntanyes de merda i més enllà del bé i de mal, etc., etc… Per sort, com ja sabia el vell C.K. Chesterton, l’art és limitació. Hi ha art, precisament, allí on no hi ha obvietat i si l’essència de tot quadre és el marc–chestertoniana citació citable– és perquè fora del marc tot pot ser indeterminat, exagerat o brutal (com és la vida). L’art ens recorda la gran importància de les coses concretes, pensables (i fins i tot amables) en un context que gairebé conspira per fer-nos oblidar que pot ser possible la Bellesa.»

Ramon Alcoberro, del seu blog L’home que mira

Pel·lícula trossejada

«A medida que pasan los años, la niñez deja de ser un relato explicativo para convertirse en una serie de imágenes fugaces en blanco y negro, cada una de las cuales tiene la fuerza autónoma de describir sin palabras un momento concreto. Con la edad, las ciudades se transforman en un hervidero de fantasmas, de presencias que se han evaporado, de madalenas proustianas que nos hablan de lugares y espacios que desaparecieron sin dejar apenas rastro. La memoria es una película troceada en fotogramas que por sí solos carecen de sentido.»

Xavier Theros, a l’article La vida a granel (El País, 22.08.2013)

Paisatge

"La solitud és el paisatge del valent."

Abel Cutillas, Viure mata

Així tinc la tarda

Com xemeneia morta de fam de fum

així tinc la tarda.

Són minuts de vena seca

es gronxen a l’armari que no s’obre

reboten als terrats deserts.

Avui que no plou però vol ploure

no passen cotxes

ni aquella noia que passeja un gos amb sort.

Contemplo llargament la companyia dels ferros

les intermitències d’àmbar

d’aquest paisatge mirall.

Com la barana

esperaré l’excusa de la nit sense dir res.

Demà passat El Monstre del Poblenou

ALLÀ ON CREIXEN LES MALES HERBES: 
CABARET FANTÀSTIC

Un compendi de lectures, cants, invocacions i altres

exercicis més difícils de definir.

Una celebració festiva de l'univers paraliterari

que envolta l'editorial Males Herbes.

Allà llegiré El Monstre del Poblenou, una història farcida de crims i poesia.

Tothom hi serà benvingut.

Diumenge 20 d'octubre, a les 21.30

HELIOGÂBAL (C. Ramón y Cajal, 80)

Entrada gratuïta

Escriure és callar

«Escribir –decía Marguerite Duras– también es no hablar. Es callarse. Es aullar sin ruido.»

Enrique Vila-Matas, Barteby y compañia

Aquest diumenge

ALLÀ ON CREIXEN LES MALES HERBES: 

CABARET FANTÀSTIC

Un compendi de lectures, cants, invocacions 

i altres exercicis més difícils de definir. 

Una celebració festiva de l'univers paraliterari 

que envolta l'editorial Males Herbes. 

Allà llegiré El Monstre del Poblenou, una història farcida de crims i poesia.

Tothom hi serà benvingut.

Diumenge 20 d'octubre, a les 21.30

HELIOGÂBAL (C. Ramón y Cajal, 80)

Entrada gratuïta

Deixes del somni

“Viure l’instant i captar les deixes del somni”

J.V. Foix, al documental  És quan dormo que hi veig clar” (Jordi Cadena, 1988)

Antigregarisme

Penjolls a les antenes

quan deixa de ploure.

Han renunciat a gotellades

refusen el ritme repicat

i busquen la solitud del sacrifici.

Poc a poc es suïciden elegants.

Escriuen el breu trajecte.

Sincopat batec d’aigua estavellada.

Poeta, profeta

«El poeta ha de comunicar i ajudar la gent a viure. Sobretot els ha de fer reflexionar perquè pensin. Generalment, els poetes, particularment els joves, el que volen és passar a la història i la manera de passar a la història és estar bé amb els qui manen. S'adapten a tot, oi? Com un guant. El poeta hauria de ser el que era l'antic profeta. El profeta el mataven perquè se n'anava davant el faraó o l'emperador i li deia fill de puta.»

Joan Brossa (El Temps, 19.05.1997)

Fer fotos

«Tomo fotografías para descubrir qué aspecto tendrá algo una vez fotografiado.»

Garry Winogrand (citat a La Fotografía de Susan Sontag) [Traducció de Carlos Gardini revisada por Aurelio Major]

Cultura

–       Explíqueme la relación que hay entre la cocina y la psicología social.

–       El hombre es un caníbal.

–       Empezamos bien.

–       Mata para alimentarse y luego llama a la cultura en su auxilio para que les brinde coartadas éticas y estéticas. El hombre primitivo comía carne cruda, plantas crudas. Mataba y comía. Era sincero. Luego se inventó el roux y la bechamel. Ahí entra la cultura. Enmascarar cadáveres para comérselos con la ética y la estética a salvo.

–       ¿Es usted crudívoro?

–       No. Todo mi desprecio por la cultura en general como máscara lo aparco cuando se trata de la comida. La única máscara que acepto de buen grado es la cocina.

Manuel Vázquez Montalbán, El delantero centro fue asesinado al atardecer

Forma de sabata

Mi corazón tendría la forma de un zapato

si cada aldea tuviera una sirena.

Pero la noche es interminable cuando se apoya en los enfermos

y hay barcos que buscan ser mirados para poder hundirse tranquilos.

Federico García Lorca, del poema Luna y panorama de los insectos -Poema de amor- (Poeta en Nueva York)

Excepció

El temps inexistent

el dia etern

la nit segura

la sorpresa

a l’abast de cada dent

res no t’inquieta

tornes a ser nen

matant formigues amb el dit

assegut absort a la vorera

ignorant de la fosca dins del pit.

Fills de carn

plega

esporuguida davant

el quiet àngel

a la fosca sala

tot recordant-me ell,

que fills de carn

no en tindrem mai. em

parla de dones menudes,

i plegant la meva roba

escampada enmig de la gent nua

s’asseu a prop per a entreveure on

s’instal·len les meves rampes,

suant.

Ester Andorrà, Afamats

Solitari

RECURSOS PROPIOS

En los vericuetos de la lírica

retumban los cantares:

Nadie, sino el individuo,

habla la lengua

que las generaciones generan.

Y no es que el particular

levante la voz

como estandarte de la callada muchedumbre,

pues igual la padece:

el solitario

no puede más

que hablar de sí mismo.

Ramón Méndez Estrada, La Edad Dorada

Fer-ne quaranta segons Brodsky

24 de maig de 1980

Jo he entrat a la gàbia en el lloc de la fera,

i he marcat amb clau roent la paret d’aquell forat,

he viscut vora el mar, he jugat a la ruleta,

he sopat amb no sé qui vestit de frac.

Mig món he contemplat des de dalt d’una glacera,

dos cops m’han recosit dels tres que m’he enfonsat.

He marxat del país que em va veure néixer.

Amb els qui ja no em recorden n’ompliria una ciutat.

M’he passejat per estepes on ressonen crits dels huns,

m’he vestit amb roba que ja torna a estar de moda,

he plantat sègol, he cobert l’era amb cartrons gruixuts,

i, excepte aigua seca, he begut qualsevol cosa.

He obert els meus somnis a la pupil·la del guàrdia sibil·lí,

he menjat el pa de l’exili sense deixar-ne ni una engruna,

he permès tots els sons a les meves cordes, a més del crit;

i vaig decidir-me pel mormol. Ara en faig quaranta.

Què en diria, de la vida? M’ha semblat més llarga del que toca.

Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament.

Però fins el dia que m’omplin de fang la boca

d’ella en sortiran només mots d’agraïment.

Joseph Brodsky, Poemes escollits [versió de Judit Díaz Barneda]

Els llibres conten

«Ha habido grandes criminales aficionados a los libros y a veces el refinamiento conduce a la crueldad… Los escritores no están siempre con los desvalidos o los buenos. Los libros no mejoran, cuentan.»

Eduardo Mendoza, a l’article de Flor Grajera de León Eduardo Mendoza: guía por los libros que hay que leer (El País, Tentaciones de verano, 15.08.2013)

El pastor d’antenes diu el plànol

Matinar, sortir al carrer

caminar com escric, a  batzegades

i disparar sense la gent

el barri d’ànima abandonada.

Els carrers fan de museu, cada xamfrà una sala

i la mirada se’m perd en diagonals d’eixample.

Aquest ritual vol ser també un exercici de memòria

un record de tots els fets i dels vestigis de l’home.

Per recordar mutacions, enderrocs i cantonades

per tornar a veure un balcó o la finestra barrada

per sentir que aquest indret és més meu cada vegada

per saber que les arrels tenen forma de totxana.

Després sempre miro amunt, a cornises i terrats

a aquest horitzó retallat amb angles fets per l’atzar.

I a dalt de tot hi ha el ramat imbricat de les antenes

i jo vull ser-ne el pastor, caminant que fa poemes.

L'amor és un peix

Des de sempre he tingut certa obsessió pels peixos. Però això ja està dit. I aquí també.

En aquest sentit, fa tres anys, comentava una versió espectacular que en Josep Pedrals i els seus Nens Eutròfics feien de Love Is in The Air (1978), tema clàssic i mític de John Paul Young.

En el seu nou treball discogràfic, En helicòpter, Els Nens Eutròfics n’han fet la versió en estudi d’aquest L’amor és un peix. La lletra és un exemple d’ingeni i d’ironia. Escolteu aquest tema i tota la resta. I repasseu el seu primer treball, Esquitxos ultralleugers.

Recomanar coses així sempre és un plaer.

Conreu de la poesia

«Un pasaje de Ashikari: “Es más difícil cultivar el arte de la poesía que contar todos los granos de la arena. Por eso hay que cultivarlo”. Trabajar un jardín es un grato calvario. Trabajar las palabras representa un reto orgánico mayor: la poesía es la parte más difícil de la naturaleza. »

Juan Villoro, de l’article Tokio Show

Font: El Boomeran(g)

El cel i la terra

«Se dice en la Obra Maestra de Aristóteles que “cuando un hombre piensa en algo pasado, mira a la tierra; pero que cuando piensa en algo por venir, mira al cielo”.»

Laurence Sterne, Vida y opiniones del caballero Tristram Shandy (1759-1767) [edició de Fernando Toda i traducció de José Antonio López de Letona]

El cap

“La cabeza me funciona: la tengo tan mal como siempre”

Ana María Matute, a l’entrevista de Jesús Ruiz Mantilla (El País, Tentaciones Verano, 22.08.2013)

Ritual

No volies, però he pagat i ets a casa.

No volies, prô ara és meu tot el teu cos.

Libidinós, grapejant-te amb la mirada

i amb els dits t’he passejat tots els racons.

Immòbil de tant terror t’has deixat fer.

No val la pena que oposis resistència.

La carn tan rosa, el teu vestit vermell,

la meva boca es fa aigua amb ta turgència.

Sense pressa faig treballar el ganivet

i et separo el cap del cos sense manies

com xarrupo els teus fluids amb gran plaer

- per a la teva carn faré servir forquilla­ -.

Les altres esperaran pacients la tanda

però avui has estat la primera. Gamba.

Odi

«En efecte, l’odi és un licor preciós, un verí més car que el dels Borgia, ­perquè està fet amb la nostra sang, amb la nostra salut, amb la nostra son i amb dos terços del nostre amor! Cal ser-ne avar! »

Charles Baudelaire, Consells als joves escriptors [versió d’Emili Gil i Pedreño]

Buit

Yo.

Mi hueco sin tí, ciudad, sin tus muertos que comen.

Ecuestre por mi vida definitivamente anclada.

Federico García Lorca, del poema Nocturno del hueco (Poeta en Nueva York)

Autodescripció

Soy un perro callejero
y yo digo qué más da
vivo solo y como puedo
soy muy duro de pelar.

Los Chunguitos, fragment de la cançó Perro callejero

Consol

«Perquè quan no es troben paraules per al consol, recórrer al llibre és d’alguna manera pronunciar-les totes.»

M. Ángeles Cabré, a l’article Lectures de comiat (La Vanguardia, Cultura/s, 22.05.2013)

No vull ser...

No vull ser un avi en autobús

ni tenir aquella mirada

quan els ulls estan perduts

en un passat ple de gàbia.

Vull ser un avi amb un canó

estimar la dinamita

disparant a discreció

segregant mil endorfines.

I veure els cossos pertot

escorxats i fets a trossos

i jo rient com un boig

quanta sang rajant a dojo!

Que malgrat vell, faci por

que ningú estigui tranquil.

Escupo a la compassió

de militars o civils.

I després m’atacaran

tindré les hores comptades.

Que la mort sigui descans

després de les canonades.

Camí llarg

Marxaré per
un llarg camí
ja no hi retrobaré la veu,
l'amic. Aturada en el
camí, desconeixeré
la meva ombra allargada
al portal dels adéus.
La mà estirada plena
de records d'ahir.
I, amb l'esguard fit
a l'horitzó, esperaré
el meu propi retorn.

Montserrat Abelló, Paraules no dites

Alguna cosa boscana

Certament, alguna cosa boscana hi ha en l’atmosfera

d’aquesta ciutat. És una ciutat bonica,

on a certa edat evites mirar les persones

i t’aixeques el coll de l’abric.

Joseph Brodsky, del poema Desembre a Florència (a Poemes escollits) [versió de Judit Díaz Barneda]

Hotels

«Después de todo, el mundo de las letras descansa en los hoteles de la imaginación.»

Enrique Vila-Matas, Historia abreviada de la literatura portátil

Enyor

Yo ya me sentí viejo al poco de nacer;

Los demás luchaban, deseaban, suspiraban;

En mí no sentía más que una añoranza imprecisa.

Michel Houellebecq, del poema Una vida de nada (a Poesía) [versió d’Altair Domínguez]

Roda de premsa

– Podrem saber algun dia

aquella veritat que ens van

dir que existia,

i que després va

esclatar en mil agulles,

i no hem pogut mai més alliberar-nos

de la pesta de la mediocritat indigna?

– Següent pregunta.