Velles balconades esperen l’enderroc
amb paciència de pluja
Ningú no hi camina
amb la rutina dels àpats
ni un sol crit ni una rialla
ni llençols al vent
Només el pes sord del no res.
El passat és un gos mort
esventrat a la vorera
que ens mira amb ulls de vidre.
amb paciència de pluja
Ningú no hi camina
amb la rutina dels àpats
ni un sol crit ni una rialla
ni llençols al vent
Només el pes sord del no res.
El passat és un gos mort
esventrat a la vorera
que ens mira amb ulls de vidre.
1 comentari:
Ei! Has canviat la afotu! Digne d'un pròcer de la arradio! Bo el poema...
Publica un comentari a l'entrada