Rovell
galeries rosegades
portes cegues
esperen la dalla d’enderroc.
La ciutat canvia la pell
prop d’animals engabiats
d’escultures ignorades
pedra nova sobre les pedres de l’oblit.
El tramvia llisca damunt la gespa
mentre m’enduc la imatge
i un plom que tinc a dins em diu
que cap esquerda podrà fer de biografia.
I me’n vaig.
2 comentaris:
Bonic poema.
El que diu una casa vella, no ho dirà mai una de jove.
La màgia del pas del temps...
Publica un comentari a l'entrada