14 d’abril 2011

El Cabanyal


Amb resignació de segles
davant l’enderroc s’obre la platja.

Darrera hi ha maons
rajoles vídues
portes i panys inútils com un prec:
el lament de la història mossegada.

Davant d’aquest mar de tantes lletres
s’encorda el dolor amb fils de runa.

2 comentaris:

rosana ha dit...

Almenys aquestes runes no cauran en l'oblit gràcies al teu poema. Runes i mar, qué trist.

Joan Vigó ha dit...

Sí, molt trist el que han fet amb El Cabanyal. Una vergonya. Una de tantes.