Del meu llast
sovint no sé què dir-ne
a voltes és un cuc
d’altres un guant de ferro
que em trenca la cara amb records.
Es tracta de desfer-me’n
d’anar llençant terrat avall
els embalums del fàstic
amb tot de lletres.
Per això miro enllà
per poder allunyar-me.
Ser aquell entre tots els que sóc
que lleuger s’escampa en el poema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada