El forn que em cou és de sol humit
em deixa ser només un foc a terra d’estar viu.
És aquest estiu acabat de néixer. Em crema
em desfà en lentes gotes de fàstic secular
on hi trobo el regust de sal primigeni
el mar
sopa i mare de tot.
Gotes de monòleg tossut
raig interminable
disfressa epidèrmica per amagar
el campionat d’angúnies
de claus i martells líquids
de ganivets que fan surar el dolor.
Rellisquen rebels esquena avall
clatell avall
tot el que serà cendra
avall.
Renego i sé de les setmanes de calitja
nits d’ofec de xafogor.
Al paper hi cauen quatre gotes
filles d’aquella sopa.
Amb elles m’escriu.
Potser em vol ajudar
dient-me que tot es cou:
epidermis i paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada