Poble

LO MÉS TONTO APANYA ARRÀDIOS

Al meu poble, lo més tonto apanya arràdios,

los del monton mingen baldanes cada dia,

i als espavilats, vés i busca qui t’ha pegat.

A estudi, los xiquets fan callar el mestre, ara sí, ara també;

a dispensari, los malalts diuen al metge del mal que ha de morir;

i a cal retó, los escolanets raten pa i raten vi

adhos raten rodes de molí.

Qui sap de lletra, ja és poeta; qui sap mirar, pintor demà;

guitarró, tambal i dolçaina, simfonia de samfaina,

i al que té més instint primari, van i el foten de notari.

Vinga, home, vinga! Que fer el pagès quan no toca

i voler ser urbanites en l’ambient local mestretites,

ja és ben bé allò que en diem donar la nota.

Perquè si els dotors són los amos i sinyors dels carrers

i les fadrinetes coentes són marqueses del no-res,

més mos valdria que baixés una bona riuada

i s’emportés per davant tanta i tanta collonada.

Andreu Subirats, Galtes de perdiu