14 de gener 2013

La llosa



Un dia potser
només podré llepar-te
com un lleó cansat
de sol i vida
que agonitza
sota un fanal.

A la ciutat sabana
amb un sol ull constato
les fissures de les hores mortes
els cactus silents
les neveres abandonades
plenes de paper
als xamfrans deserts.

Udolen clavegueres
escolten l’aigua llunyana.
Amb el nas entenc
totes les artèries.

I llepo
només puc llepar
escoltar de lluny les ferides
tan fondes que no fan mal
amb fòssils a cada orella
amb antenes que no han migrat.

I llepo.
I llots.
I imatges d’antics camions
taxis enormes
i andanes de metro
amb el gris reflex de la rajola.

Un gris de pàgines velles
fosques de temps i de pols
antics llibres
devastacions d’homes
que només tenien
el floc breu de la paraula
les aigües termals de la passió
i totes les fustes del naufragi
sota lloms impresos.

Jo no tinc més
que la voluntat de llepar.

L’escrit escrit està.
Ningú no podrà negar
el pes mineral que s’hi amaga.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

A vegades, moltes, ets molt tètric.

Joan Vigó ha dit...

A vegades, moltes?

lolita lagarto ha dit...

anònim, no nom, no ànima.. ja res més tètric?

Joan Vigó ha dit...

Hi ha res més tètric?

No ho sé, potser

un taüt assimètric?