Com l’assassina
bellesa del volcà,
sí i no al
mateix vers.
La bossa de
plàstic de les llàgrimes
reposa en la
certesa
de que
existir tiba pertot.
Sembla que
els anys
tenen la
talla equivocada
o potser
només es tracta
d’empassar-se
la butllofa.
No ho sé
no sé mai
res
nedo en
magma
m’estiro als
marges
veig passar
els morts
enmig de
cataclismes
on la pols
em fa un barret.
Però
l’instint em duu a terres propícies
oblido mestres
llardoses
costums
tòpics
piconadora.
Intueixo el
moll de tot
lluny de la
suada inèrcia
i vertebro
visions
amb el
canell.
Amb gest
pòstum escric:
la bellesa
no té guió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada