09 de setembre 2019

Carretera sense nom



Ara la memòria que em queda de la Katie ja no fa mal d’absència. Quan vaig pel carrer i veig una dona que s’hi assembla ja no sento estrips per dins, no haig d’entrar al primer bar i fer-me fort rere un got. El mal s’ha allunyat, compactat amb la boira del temps, cada cop més espessa. Ara la memòria és amable i el cos de la Katie, la seva veu, el seu riure i les trobades clandestines tenen forma de guarniment. La Katie penja de l’arbre de Nadal dels meus records.

Amb la veritat de la ficció
ens fèiem nostres
amb el neó de la finestra
ens fèiem blaus.

Parèntesi de parets
dens perfum de nosaltres
oferts a la carretera sense nom.




Cap comentari: