Joan Vigó: «La ficció és font de veritat»

13 gen. 2022Esteve Plantada

A Joan Vigó (1964) li agrada la hibridació de gèneres: “em considero poeta quan escric poesia i narrador quan escric narrativa, però m’agrada molt la contaminació entre tots dos”. La vida és una biblioteca de gèneres diversos i tenim l’obligació de barrejar-los, tot parafrasejant Italo Calvino. Referent ineludible dels dimecres a l’Horiginal, Vigó ha publicat els poemaris Pastor d’antenes (2017) i Cementiri d’avions (2018), i la novel·la Haiku a Brooklyn (2018).

Al seu últim llibre, Vides Potser (Labreu, 2021), ens presenta una obra molt plaent de llegir, amb un misteri com a punt de partida i amb personatges que no tenen grans problemes. On hi trobarem, amb un somriure, referències a John Wayne, la tribu dels Gaboni de Tarzan, Luisa Casati o noms carregats de pes com Orson, Truman o Dora. L’obra reescriu la història clàssica nord-americana de detectius i juga amb la identitat, amb totes aquelles vides que ens inventem quan recordem o expliquem qui som o què vam ser.

Una invenció que és tot un alliberament. “La realitat que ens fa tirar endavant la trobem més en la ficció que en la pròpia vida”, diu. I afegeix que “la vida té una misèria intrínseca que no et deixa descobrir la realitat; en canvi, la ficció és font de veritat”. Un tema que l’apassiona, literàriament: “el proper llibre de poemes, que sortirà properament a LaBreu, torna a incidir en això, la identitat. És el tema”, diu, tot rient. “M’interessa, perquè pensem que tenim clar qui som”. Però res és menys cert, ni mai som la mateixa persona.

“Sempre ens estem inventant la pròpia vida. Hi ha tantes misèries afegides, que quan penses en tot el temps que has invertit fent gestions estúpides per mantenir-te viu, com ara treballar, obligacions burocràtiques, obligacions familiars…, i fas balanç amb l’estona que realment has tingut per viure, et fereixes”. I per això inventem, per no patir tant i per no recordar-ho. “El món està pensat perquè miris una pantalla i no et plantegis per què ho fas”.

El poeta i narrador Joan Vigó. Foto: Esteve Plantada

Invenció, brúixola i fidelitats

Vides potser és un llibre que atrapa, des de la primera pàgina. Perquè volem saber, com a lectors, on arribarà la història i el misteri que haurà de resoldre el protagonista, tot i que això potser no sigui l’important. Hi ha un món de relacions, de personatges, de vides que s’entrecreuen i que aprenen a ser, tal com són, en una estructura que encaixa a la perfecció, tot i que Vigó no treballa amb escaleta, “sinó amb brúixola“.

“Escric amb autoimposicions estilístiques, m’agrada seguir els dictats oulipians. Em vaig autoimposar escriure la novel·la del primer al darrer capítol, amb continuïtat. Tenia clares algunes coses, però no sabia com encaixar-ho”. I el resultat és una història de bon llegir, plena de complicitats, amb molts hams on agafar-se. “M’interessava examinar aquesta part del plaer de viure que és el menjar i fer menjar perquè la gent gaudeixi”, entre d’altres aspectes juganers que podem trobar-hi.

També hi ha lloc per paraules japoneses estranyes de sentit acurat, samarretes ajustades, perversions dalinianes, molta poesia (“El poemes són la música comuna i essencial de la condició humana contradictòria, el que ens fa assemblar-nos”) i per nines inflables i amors platònics. “Més enllà de fidelitats, hi ha la lleialtat. L’amor és, abans que res, això: lleialtat, estar amb algú a totes. La fidelitat és una anècdota”. Peces diversificades de l’engranatge d’un llibre on tot encaixa, sense adonar-nos-en, naturalment, tal com fan les grans ficcions.