28 de desembre 2024

LES PLATGES DEL CLATELL als mitjans (2024)



El Quadern d’El País


 

16 de desembre 2024

Raó vs Imaginació


«Se admite que la Razón tenga cadenas. Se reprocha a la Imaginación que no las tenga.»

Cristóbal Serra, Nótulas


13 de desembre 2024

Una ressenya de Daniel Vargas al blog de la Llibreria l'Ombra de Rubí


Un joc a vida i mort

(Lectura de 'Les platges del clatell' de Joan Vigó)

per Daniel Vargas


Sosté l’historiador Johan Huizinga, al seu il·lustre Homo ludens, que el joc és la base de la cultura humana. Qualsevol activitat humana, defensa, pot ser reduïda originàriament a l’esquema del joc. Es tracta evidentment d’un joc seriós, d’un conjunt de característiques prou fermes com per permetre desenvolupar tant les institucions sagrades com les profanes. I, consegüentment, la seva estructura és tan fèrtil que el joc és també la matriu de la creació poètica. Aquesta és l’actitud adoptada per Joan Vigó a l’obra que tanca el tríptic format per Haiku a Brooklyn, Vides potser, i ara, finalment, Les platges del clatell, totes publicades per LaBreu. La serietat literària de l’aposta de Vigó es manifesta de manera inequívoca en l’arrelament a una determinada tradició del joc. En el seu cas, es tracta, en primer lloc, de la subversió transgressora proposada per les avantguardes, singularment a través de les figures de Picabia i de Picasso; i, en segon lloc, es vincula a l’herència lúdica de les obres de Palau i Fabre, i a les aportacions multidisciplinàries de Benet Rosell. A l’entremig d’aquesta reivindicació del joc poètic, al cor del qual es dilueix el jo, Vigó s’entrega a l’objectivitat de l’atzar per obrir un forat a les poroses platges de la realitat. I així, pouant incansablement per intentar arribar a les profundidats del clatell invisible, la prosa de Vigó es proposa assolir la tasca demiúrgica més agosarada: inserir en la trama de la realitat un fragment d’irrealitat. Per aconseguir-ho, Vigó utilitza totes les eines de la ficció, és a dir, diaris, cartes, diàlegs, testimonis, converses gravades... Amb aquesta bastida l’autor aixeca la vida d’un personatge que malda per ser real des de la seva desgraciada infantesa fins al seu tràgic final. I com a colofó, per tal d’arrodonir la inserció objectiva de la seva creació, Vigó li concedeix una veu creadora, confirmada per la recuperació tardana de la obra poètica de la protagonista d’aquesta nvoa vida, la qual ningú havia volgut atendre en el seu moment, però que, anys després, pot ser gaudida pel lector de Vigó. El miracle creatiu es manifesta, doncs, en tota la seva grandesa quan, en finalitzar la lectura, lamentem profundameant les infortunis que han devastat la trajectòria de la protagonista de la narració. I ens acomiadem del llibre agraïts d’haver gaudit, com si fos un joc, de la vida i de la mort de la Berta Epstein.




Això va passar el 4 de desembre

 


Quin goig presentar La represa del plaer de Paula S. Piedad a l'espai Betúlia. Un llibre valent, cuidadíssim. 
Conversa i recital per fer-hi memòria.

Una entrevista a Entregrafia




Entrevista: Enric Parellada Rius
Fotografies: Frederic Sala i Mauri


Joan Vigó: No cal entendre-ho tot

Això va passar el 8 de novembre


Espera instrumental

Maniobra que realitzen els avions per indicació de la torre de control, quan, per diferents motius, no poden aterrar immediatament i han d’efectuar una maniobra per «fer temps». Per «esperar». Generalment consisteix en descriure el·lipsis de manera ordenada amb un protocol estricte d’inici i de final de maniobra a una altura determinada en funció si hi ha o no altres aparells en la mateixa situació.

Un gran poemari que vaig tenir el plaer de presentar (i recitar) en companyia de l'autora, xerrant de poesia, de la ficció que s'hi amaga. I tot sota la remor infinita d'un vol intercontinental.


12 d’agost 2024

LES PLATGES DEL CLATELL segons Gema Monlleó (Revista Détour)



Les platges del clatell, de Joan Vigó (LaBreu) | por Gema Monlleó

la meva foscor amarga
-la velocitat més petita
del meu destí,
dels estralls de la disfressa- em floreix pertot.”

Berta Epstein

La película documental My Mexican Bretzel (Núria Giménez Lorang, 2019) narra la historia de Vivan Barret, una mujer de clase acomodada, entre las décadas de los 40 y 60 a partir de las imágenes de cintas domésticas (cincuenta bobinas de 18 y 6 milímetros) y de sus diarios íntimos. La memoria, pasados los años, reposa allí donde quedó fijada. En Les platges del clatell, la tercera novela del poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964), el tesoro de la memoria son los poemas perdidos y hallados de Berta Epstein, Bepsta, una malograda y bella poeta morfinómana (“jo he plorat estrelles i incendis / en cambres humides”), amante de Francis Picabia, que vivió en París y que desapareció en 1923 a los 24 años, suicidándose probablemente (y digo probablemente porque con Vigó todo lo que no está cerrado es susceptible de reabrirse en su obra posterior) arrojándose al Sena (“Somniaré inerta amb el rictus dels peixos / i duré l’aigua de París a les entranyes”).

Artistas de la talla de Francis Picabia, Benet Rossell, Pablo Picasso, Palau i Fabre, Kiki de Montparnasse, Erik Satie, Man Ray, Stacia Napierkowska, Marcel Duchamp, André Breton... son, en mayor o menor medida, protagonistas de esta novela puzle, novela matrioshka, novela trampantojo, novela documental que dialoga desde sus tres planos temporales con la obra anterior del autor (la visita de Rossell y Miralda en 1971 a la licorería del Russell de Haiku a Brooklyn, la malograda Bepsta o la marquesa Luisa Casati: Vides potser) creando (¿cerrando?) un, de momento, tríptico metaliterario de carácter híbrido y, en Les platges del clatell, absolutamente oulipiano, vilamatiano y bolañiano.

A la manera del Decamerón (Giovanni Boccaccio) o de El manuscrito encontrado en Zaragoza (Jan Potocki), a la manera del mismo Vigó en Haiku a Brooklyn, un hallazgo documental desencadena la trama: los poemas de Berta Epstein, rescatados en un primer momento por Francis Picabia cuando ésta, en un momento de desesperación narcótica, pretende lanzarlos por la ventana; enviados por Picabia a Breton para que los publicase en Littérature, y olvidados y rescatados varias veces hasta llegar a las manos de Corsini (estudioso literario y peculiar goshtwriter) que los entrega a Vigó (el personaje) quien los incluye como un insert con identidad propia en la novela con la misma estética que los poemarios de la colección Alabatre donde Vigó (el autor) publica (¡oh, casualidad!) los suyos. Mentre Baixa l’escala i els crits d’ella s’esvaeixen, de la mateixa manera que intueix que la seva historia amb Bepsta està arribant al final, té la certesa que, havent-se quedat els seus poemes, està salvant alguna cosa. Tal vegada el llegat que en quedarà”. Treinta y tres poemas y veintidós escritos fragmentarios robats als escarbats”: el legado del que ahora, en una constatación de la teoría bretoniana del azar objetivo (hasard objectif), podemos disfrutar.

La novela trenza una cronología triple (los años 20 en París, 1971 en Nueva York y la Barcelona contemporánea) en una suerte de informe literario, detectivesco y documental (un recurso similar al recientemente utilizado por Hernan Díaz en su magnífica Fortuna). Tan pronto estamos con Picabia en el París de las vanguardias, como observando la vida en Nueva York desde la mirada voraz de Rossell y Miralda (“jugàvem a ser artistes quan, de fet, érem artistes”); tan pronto seguimos las hazañas erótico artísticas de Picabia por tierra y mar (la institutriz de su hijo Lorenzo en la casa familiar de Mougins, la bailarina rusa Stacia Napierkowska -inmortalizada en sus cuadros como Udnie- en su viaje a Nueva York a bordo del La Lorraine), como asistimos a un accidente de coche durante el rodaje de The French Connection (William Friedkin, 1971) que deriva en una noche de mezcal (¿Los suicidas?) frente a un peculiar altar picabiano; tan pronto asistimos a los argumentos de Picasso sobre las mujeres y las musas (“No són muses. Són fonts elèctriques de desig que ens connecten amb el centre de la terra”), como disfrutamos del cielo cubista de Manhattan desde Welfare Island. Rossell y Picabia, artistas totales ambos (pintores, poetas, multidisciplinarios), unidos por el hilo de la bohemia y la imperiosa necesidad de exprimir la vida, curiosos, calidoscópicos, poliédricos, anti dogmáticos, parisinos a ratos. Rossell y Picabia: aristòcrates de l’esperit”. Dos figuras ante el mismo espejo, dos reflejos de dos mundos desaparecidos que convergen en el actual de la mano de Corsini y de Vigó (personaje y autor), tras el hallazgo y la edición de los poemas de Berta Epstein, en un doppelganger que multiplica la fractalidad de los personajes.

El aparente juego de casualidades que impulsa la(s) historia(s) se sostiene en un minucioso trabajo de investigación y documentación histórica (condensado en el Àlbum final, un despliegue forénsico de pruebas documentales que certifican la veracidad de lo narrado) en el que Berta Epstein está, por acción o evocación, en el centro de la trama. Bepsta, la mujer con la sang més perfecta que et puguis imaginar”, la protagonista azul de La femme aux allumettes (Picabia, 1924), la que huyó a los catorce años del barrio judío en el que vivía al saber que sus padres la querían casar con un rabino, rescatada de la prostitución callejera por su amante Béatrice Dumont (“les dues col·leccions d’ossos simètrics / que som tu i jo / Béatrice”), iniciada por ésta en la morfina (“Era com un animal ressentit. Tenia tanta ràbia a dins que només l’apaivagava amb morfina”), liberada y libertina, admiradora del salvajismo vital y literario de escritoras como Nancy Cunard o Valentine Penrose, y a quien ni el amor siempre tempestuoso (“ell s’enamora en allau”) ni el dinero de Picabia le bastaron para alejarse de un final trágico (“Car no he nascut / per ser salvada / sinó per ser la meva pròpia força / entre aquests papers / i les agulles / malgrat el teu bon cor”).

Bepsta, prostituta y poeta (“cristalls d’un temps que ara recordo”). Bepsta, morfinómana y poeta (“i els ossos se m’esquerden quan tremolo / i fa set només de mirar enllà”). Bepsta, dona, parpella, espasme laminat, ull sísmic del cor, sina lloma” y poeta. Bepsta, fantasmal Cleopatra de París y poeta (“Volar damunt  de totes les teulades / reposar als engonals de la Torre Eiffel”). Bepsta, la poeta de la sonrisa y la felicidad efímeras (“Trampa del somriure. Llàgrimes cares”). Bepsta, la poeta que huyó de los disturbios entre surrealistas y dadaístas en el Théatre Michel la noche del 6 de julio en París camino del Pont de la Concorde...

“Serà de nit:

ulls clucs
el salt
damunt els peixos adormits
la queixalada
de mans i de dents d’alga.

Serà de nit.”

La polifonía de Les platges del clatell encaja con precisión artística y mecánica, componiendo en sus capítulos un catálogo fabergiano de orfebrería literaria. Picabia por voz del narrador. Rossell en voz propia en lo que parece una transcripción escrita de conversaciones. Berta Epstein en la evocación de Béatrice, en la carta de Casati a Schiaparelli. Y Vigó, el autor que escribe y el personaje que escribe, como el alquimista que combina los elementos hasta dar con la/su piedra filosofal: los poemas de Berta Epstein. Novela, también, juego. Novela reto para el lector que puede optar por confiar en la veracidad del relato, ser cómplice de un Vigó más detective salvaje que nunca, o intentar el despiece entre la realidad y la ficción. Yo opto por entregarme a la historia, como ya hice cuando vi My Mexical Bretzel, por la complicidad con el autor, por ser parte del caleidoscopio literario (“Fer girar el calidoscopi, no és potser crear formes atzaroses que en persegueixen unes altres?”) y por disfrutar de la trama, de la lírica, de los reflejos dioramáticos y del mantra benetrosselliano: no cal entendre-ho tot”.

Termino esta reseña con un regalo poético para su autor. Tuve la suerte de compartir con él tardes de exhumaciones literarias (composición de poemas hurtando palabras de otro texto bajo una traba oulipiana –porque como afirma Picabia en la poesia tot és i tot pot ser”-) y ahora hago bandera de su juego utilizando su voz y constriñendo mis versos a lo que leo como unas nítidas instrucciones exhumatorias en la página final de sus agradecimientos: El cognom Picabia apareix en el llibre 184 vegades. Epstein, 54. Rossell, 53. Picabia, 49. Palau, 27. Napierkowska, 9.”

Joc de miralls
els ulls perduts en un enllà fet de no-res, tant era
em va sacsejar per dins.
Volia ser poeta:
a cada pàgina marques de llapis. Itineraris.”

 



 

22 de juliol 2024

Conversa amb Adrià Pujol a La Bisbal


A La Bisbal (a la terrassa del Tasmània a les 19h),
amb l'Adrià Pujol xerrarem de llibres, 
del món, del mort i de qui el vetlla.

Una conversa per les platges del sí i del no.

Celebrarem el fracàs de la humanitat
amb dignitat i ironia.

Tothom hi serà benvingut.

 

11 de juny 2024

LES PLATGES DEL CLATELL segons Marina Espasa (Ara Llegim)


"D’una banda, tenim Antoni Miralda i Benet Rossell dalt d’un avió de dos pisos, amb barra de bar i permís per fumar, volant cap al Nova York dels anys 70. D'una altra, som en plena època d’avantguardes i assistim a una conversa entre Francis Picabia i Pablo Picasso sobre dones joves, una de les passions que comparteixen. A la intersecció entre aquestes dues històries, la feina de detectiu privat que ja fa tres llibres que exerceix el poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964) hi ha col·locat una perla: la vida breu i intensa de Berta Epstein, una poeta que es va suïcidar tirant-se al riu Sena l’any 1924, quan era amant de Picabia.

Molts anys després, l’artista lleidatà Benet Rossell va sol·licitar al Centre Georges Pompidou una còpia d’uns dibuixos que Francis Picabia havia fet per a la revista Littérature. La tramesa li va arribar amb tota professionalitat i amb un afegit: tot de poemes d’una tal Berta Epstein que Picabia havia enviat a André Breton, confiant que el poeta i líder dels surrealistes sabria què fer-ne. Quan, el 2019, poc després de la mort de Rossell, Joan Vigó pot entrar al seu taller i obrir una capsa metàl·lica on diu “Picabia”, on hi ha aquest mateix sobre amb els poemes, la troballa doblega algun replec del temps i acaba generant un llibre com Les platges al clatell, que és a la vegada un tractat d’art, un poemari, un cant d’amor a Rossell i Picabia i a la força de l’atzar i la ficció: “Es tractava, potser, de trobar la verdadera ficció que dispara a les platges del clatell de la falsa realitat. No cal entendre-ho tot”.

Jugar al gat i la rata amb el lector

Amb les mateixes cartes que fan anar els realitzadors de falsos documentals, Vigó juga al gat i a la rata amb el lector: ara et col·loco un peu de pàgina amb una referència a una exposició de la Sala Dalmau dels anys 80, ara una foto de Picabia, Picasso i companyia, ara una foto d’una noia que es diu que és l’única de la jueva morfinòmana que és prostituïa als urinaris de París, ara incloc un número més de la col·lecció de poesia Alabatre amb poemes de Berta Epstein... Tot perfer-li ballar el cap sobre el concepte de versemblança i sobre el que està llegint: va existir una noia com Berta Epstein, poeta oblidada i maltractada per un món eminentment masculí? O és un producte de la ploma de Vigó, que homenatja aquesta i tantes altres artistes que van patir un destí semblant, el de l’oblit?

Amb aquest títol, Joan Vigó tanca una sèrie de tres llibres que obren moltíssimes possibilitats a la narrativa tradicional, perquè juguen ambles convencions de gènere i esborren fronteres entre realitat i ficció. Són llibres fi dels a una concepció lúdica de la literatura, l’esperit oulipià, que reivindiquen una altra manera de concebre la literatura, lluny de la majoria de produccions adotzenades que ens deparen la majoria d’escriptors d’avui."