Joan Vigó: No cal entendre-ho tot
Ja s’ha acabat la trilogia?
Discrepo en catalogar el tríptic. Jo n’hi dic tríptic, més que trilogia, perquè trilogia, jo crec que suposa una continuïtat en el temps, un llegir el primer llibre, després el segon i després el tercer… Però en aquest cas no és així. Sí que són tres llibres interrelacionats, les tres novel·les, però es poden llegir en qualsevol mena d’ordre malgrat tinguin referències creuades. Per mi sí que formen un tríptic, però no una trilogia.
Com ho fas començar, tot plegat?
Inconscientment. Primer vaig fer Haiku a Brooklyn (2018), però no sabia què continuaria escrivint. Llavors al cap de tres anys va sortir Vides potser (2021) i arran d’un esqueix de Vides potser, que s’explica precisament a Les platges del clatell(2024), d’allà va sortir Les platges del clatell també. Però hi insisteixo: no com a continuació, sinó com a interrelació.
Què et fa decidir-te pel gènere o l’estil de cadascuna d’elles?
En el cas de Les platges del clatell m’interessava treballar el tema de les veus diverses. Que la veu narrativa no fos única, no fos d’un sol narrador, una sola veu, sinó que hi haguessin diverses veus i diverses maneres d’explicar. Per això hi ha un guió de cine, per això hi ha un poemari, per això hi ha diverses maneres d’anar explicant la història.
En canvi, a Haiku a Brooklyn, vaig voler fer servir el tòpic del llibre trobat, del manuscrit trobat, que és un tòpic històric a la literatura. I a Vides potser, m’interessava també el fet d’explicar una història que s’anés enllaçant. En aquest cas és una novel·la que, en el temps, només hi ha un capítol que està fora de temps, però tota la resta és una continuïtat. A més a més, m’interessava molt un protagonista que no tingués nom.
Què creus que et fa prendre una decisió per optar per explicar les coses d’una manera o una altra?
És la mateixa necessitat d’explicar la història la que et marca, una mica, com l’acabes escrivint. Jo soc poc de planificar de manera molt intensa. M’estimo més començar a escriure i que la pròpia inèrcia et porti. Més o menys sé què vull dir, però tampoc soc de fer una escaleta molt rígida. Sinó que el mateix fet d’escriure m’acabi explicant què és el que realment vull explicar.
Vincules cada novel·la amb una idea general. En l’anterior ens parlaves de la sobretaula com un dels espais més importants de l’espècie humana i, en aquesta, m’ha fet pensar que un dels seus missatges és que “no s’han d’entendre totes les coses”. Et serveix com a recurs anar tornant constantment un una idea general de fons?
És una mica un leitmotiv, sí. Serveix per anar-te agafant a alguna cosa que sempre et fa de crossa, d’alguna manera, de crossa narrativa. Igual que la manera de tornar a un personatge, o recuperar alguna anècdota anterior que ja s’ha explicat, a mi m’ajuda a explicar-me millor. En aquest cas, el fet de no entendre res, també, és una mica un homenatge al tema poètic. És a dir, hi ha molta gent que és refractària a acostar-se a la poesia perquè diu que no l’entén. Bé, la poesia es pot entendre i es pot no entendre. O la pots entendre a la teva manera i que sigui ben diferent a la de la manera de l’autor. És a dir, el missatge aquí té a veure amb la música del poema, amb el vocabulari que es fa servir, el com sona, si te’l reciten, si el llegeixes… És a dir, no cal entendre-ho tot. Especialment en el món de l’art.
Què té més pes per tu, aquesta manera d’escriure que comentàvem abans per cadascuna de les teves obres, o aquest leitmotiv al que vas retornant, que et serveix com a motor de la temàtica?
Ambdues coses me les vaig trobant. És a dir, jo soc molt de documentar-me molt, de prendre moltes notes, d’escriure molt, com diu l’Adrià Pujol, amb la llibreta del cap, que és una expressió que m’agrada molt. Abans de posar-me a escriure, escriure, estic treballant molt amb la llibreta del cap. Escrivint sense escriure. Però constantment estàs escrivint. Llavors aquestes coses les vaig trobant mentre que es treballa la història. De vegades no hi penses i en aquell moment et ve al cap la idea: i si recupero allò? Si estàs en un moment que et trobes una mica aturat, que no saps si anar endavant o enrere, recuperar una idea, una frase, o un leitmotiv que tenies abans, t’ajuda a tornar a arrencar.
La compres aquesta idea, en la teva vida personal, que no s’han d’entendre totes les coses?
Sí, sí! No cal entendre-ho tot. I vaja, em sembla que vivint en el món que vivim, això es demostra cada dia. És incomprensible el món que vivim. Jo sempre ho dic i sona pessimista, de fet ho és, però tinc zero esperança en l’espècie humana. Ens ho està demostrant dia a dia des de fa segles.
Com ha sigut escriure dos llibres en un?
Bé, relativament senzill, perquè estan tant vinculats tots dos que de fet són el mateix llibre. Hi ha una part més poètica, que en aquest cas em semblava necessari que convisquessin a dins de les mateixes pàgines i que el poemari estigués inserit a dintre la novel·la. Em semblava que era el que demanava la història.
Aquest poemari l’escrius per la novel·la o eren poemes que has anat recuperant?
Aquest poemari és una traducció dels poemes de Berta Epstein, a Les platges del clatell s’explica la peripècia de la troballa dels poemes d’aquesta poeta, que va néixer a l’últim any del segle XIX i va morir el 1926. Però aquests poemes jo els vaig acabar localitzant i en vaig fer la versió en català. Crec que en poesia quan estàs traduint, versiones, no deixa de ser un poema propi. Per tant, un cop trobats els poemes de Berta Epstein els vaig haver de traduir i d’alguna manera me’ls vaig fer meus, però sortien de tota la història que l’embolcalla. El llibre de poemes de la Berta Epstein està embolcallat de com s’arriba a descobrir això.
“No només podríem visitar aquell barri dins del barri, sinó que hi aniríem com a convidats d’honor d’una festa”, es diu a la novel·la. Què és el que més t’agrada dels llibres dins dels llibres?
Eduardo Lago ha traduït una obra monstruosament grossa de John Barth, un llibre de 1200 pàgines, que hi té un pròleg. En el qual Eduardo Lago va dir: una novel·la, en el que consisteix, és en fer un homenatge a Xahrazad. Per tant, una novel·la ha de ser un seguit d’històries lo més apassionants possible i lo més divertides possible. Llavors aquesta idea d’una història dintre d’una història que fa que una novel·la sigui una col·lecció d’històries, em sembla que enllaça molt amb la meva idea del què ha de ser una novel·la. Per tant, que hi hagi una festa, que hi hagi subtrames, que hi hagi capes, gairebé em surt amb naturalitat.
Quin ha estat el paper de la metaliteratura a Les platges del clatell?
Les etiquetes… M’és igual. És a dir: metaliteratura, autoficció, no ficció… per mi tot això és una camama comercial. Els serveix als crítics, els serveix als llibreters per ordenar el que volen vendre, però des del meu punt de vista la literatura és literatura; la bona literatura. Puc semblar poc modest, però m’és igual semblar poc modest, potser ho soc, de poc modest. Però em sembla que la literatura que en podem dir literatura, que no és un producte mainstream dedicat només a lo comercial, es tracta d’això, precisament.
Creus que aquest tríptic pot fer-se més gran o que ja és definitiu?
No! Això, ja t’ho garanteixo. Aquest tríptic s’ha acabat aquí. Aquí s’ha acabat. De fet estic treballant amb la propera cosa, que si vols et puc dir el títol i tot perquè jo començo pel títol.
Tu mateix.
Es dirà “Tretze motels”.
Tretze motels.
Serà una història que, evidentment, tindrà els meus tics personals, com no pot ser d’altra manera, però sí que em vull allunyar ara, fins i tot, de les èpoques històriques de les que parlo i vull fer una cosa diferent. No sé si me’n sortiré. Potser aquest títol es queda a l’arxiu: novel·la impossible de fer i d’acabar. I en faig una altra. Però de moment treballo amb aquest títol i ja fa un any que estic amb la llibreta del cap, amb les llibretes físiques, i m’estic documentant i preparant-me per posar-m’hi a fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada